algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
28°

Quan s'actua amb ruqueria

A les darreries del decenni dels cinquanta, el Reial Mallorca va passar de Tercera a Primera Divisió en dos anys, cosa que va omplir de joia els seus seguidors. Curiosament, però, tot i que l'alegria i l'optimisme que traspuaven era desbordant, ignoraven com manifestar-la. Així que, en guanyar qualque partit transcendent, els barralets més impulsius tiraven pedres als aficionats de l'equip contrari o cantaven Sor Tomaseta, si no feien les dues coses alhora. En definitiva, no sabien a quins referents culturals propis podien recórrer per a relacionar el seu entusiasme amb l'equip de la seva terra. No cal ni dir que l'espectacle era surrealista, i encara ara sent curiositat per saber què en pensaven els Bolao, els Zamora o els Cobo, quan al Camp Municipal de Tarragona o al de Vallejo de València "on va quallar l'ascens del Mallorca a Segona i a Primera davant el Nàstic i el Llevant respectivament" sentien aquelles estrofes que conten com el Dimoni fa la guitza a na Catalina de Son Gallard. Jo record haver experimentat tristesa i ràbia, perquè aquelles mostres d'alegria esdevenien l'expressió d'un poble que es caricaturitzava a ell mateix. Afortunadament el franquisme no va ésser etern i, de mica en mica, ens ha estat permès recuperar la memòria històrica i la cultura popular. Si més no, sols han persistit en el desconeixement aquelles persones i entitats que participen o són el reflex d'una ideologia políticament i culturalment uniformitzadora. El Reial Mallorca ha respost històricament a aquest esquema, conservadorot i un xic fatxenda, i tot i que els èxits esportius li han donat molts de seguidors, els seus directius, sigui quina sigui la seva procedència social, mai no han volgut renunciar-hi. Serà que la història pròpia pesa com una llosa sobre un mateix. En la fundació del Reial Mallorca, amb el nom d'Alfons XIII, hi participaren un bon nombre de botifarres, i a les alineacions de les dècades primeres hi figuraven militars de graduació com és ara el malaguanyat Paco Verd, mort en combat a l'Àfrica. Més endavant, el trenta-u, amb l'arribada de la República, l'entitat va canviar de nom per dissimular la seva inscripció monàrquica. I què en direm del trenta-sis? Mentre els jugadors de l'Atlètic de Balears viatjaven a Barcelona per participar a l'Olimpíada Popular, bona part des del Reial Mallorca s'allistaven a Falange o a l'exèrcit colpista. Record aquestes coses perquè som dels que creuen que les decisions que prenen entitats amb més de cinquanta anys d'història no solen ésser fruit de la casualitat, sinó que responen "fins i tot en els casos en què s'ha fet ús d'una frivolitat indissimulable" a unes pautes de comportament tradicional. Ara mateix la directiva del Reial Mallorca, formada per gent d'extracció mossona, ha fet cas omís dels corrents d'opinió popular que es declaren partidaris de catalanitzar-ne el nom a tots els efectes legals. Ells diran que no, però la veritat és que sí. Vulgues no vulgues han actuat amb un menyspreu indissimulable cap a qualsevol opinió culta, com ho demostra el fet que traslladassin la responsabilitat de la decisió a la junta de penyes del club, que presideix un tal senyor Garro. Com si no en sabessin el resultat! Conegudes les teories lingüístiques d'aquest senyor i les actituds de comprensió que sempre ha demostrat envers els grups d'extrema dreta que avergonyeixen Son Moix, la directiva barralet s'assegurava la negativa dels penyistes al canvi de nom i ofenia els mallorquins més sensats pel fet de considerar el tema tan irrellevant que no calia ni debatre'l en junta. Ja he dit que les entitats amb història responen amb els seus fets presents a la seva trajectòria. És com si les fotografies, les camisetes, els trofeus i tot allò que forma el patrimoni del club, emanassin un polsim de decadència que anul·la l'enteniment dels que el respiren. Això en el millor dels casos o si pretenem envoltar amb una pàtina literària la relliscada d'uns directius que tenen el vol més curt que els de l'Espanyol (abans Español). Diuen que el conseller delegat, Mateu Alemany, és d'un anticatalanisme pregon. En qualsevol cas, el sentit comú dels senyors Reynés, Rotger i Buades ha quedat en entredit. Serà que el passat enverina l'aire que respiren. Si més no, en aquest cas, no han fet més que actuar amb l'altiva ruqueria de la Gran Cristiana.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.