Per descomptat, el conflicte de l'Ulster té unes arrels massa profundes i un volum de víctimes massa imponent perquè ningú pugui estar del tot segur que, finalment, s'albira o s'entreveu la seva solució. Però també és ver que el silenci de les armes i les bombes dura ja dos anys i que, en aquest període, a poc a poc molta de gent "tant catòlics com protestants, tant els partidaris de mantenir la unió amb la Gran Bretanya com els partidaris d'incorporar-se a la resta de l'illa" s'han anat progressivament mentalitzant que la violència s'ha acabat. Si els vells odis i els ressentiments històrics es mantenen prou vius, el comú de la gent no té cap interès en tornar al període anterior. De fet, una recent enquesta realitzada per encàrrec de la BBC ha mostrat que, per primera vegada, la majoria dels nor-irlandesos pensen o creuen que la guerra s'ha acabat de bon de ver.
Podríem dir que és massa clar que la història està en contra de la pau però que actualment la majoria de la població, cansada de tant de desgavell i de tanta sevícia, està decididament al seu favor. Si el passat és un factor en contra, el pes del futur està a favor de la pau. I això és així no sols com a conseqüència de la treva que es viu. Perquè un altre factor molt important que juga totalment en contra de la violència sectària és el boom econòmic que s'està vivint en el sud, en la República d'Irlanda, la qual, per qualque cosa, és l'Estat que fins ara s'ha beneficiat més de la seva incorporació a l'Unió Europea. Tot garbellat, els empresaris protestants de l'Ulster no tenen res a guanyar de cap dramàtica represa de la violència. En definitiva, dins la Unió Europea, el desequilibri que existia entre la República d'Irlanda i el Regne Unit està desapareixent a marxes forçades. Les possibilitats que ofereix avui Dublín al nord no tenen res a veure amb les brindades sols fa vint-i-cinc o trenta anys. El sostingut creixement de la República és una realitat que no pot ser ignorada pels cavallers de l'orde d'Orange, tant si els agrada com si no. El temps "Laus Deo!" està treballant en contra dels vells rancors i de les velles assumpcions. I, com va dir aquell, els doblers no tenen color. Les raons econòmiques acaben laminant les raons ideològiques o sectàries.
Tanmateix, l'Ulster es troba encara en un últim o penúltim entreforc. Després de l'acord del Divendres Sant de 1998, les posteriors incidències i la darrera i sobtada oferta de l'IRA, fa dues setmanes, per a «iniciar un procés que deixarà les armes de l'IRA fora d'ús de manera completa i verificable», sotmetent els seus dipòsits al control de dues personalitats internacionals independents, la reunió del consell del partit Unionista prevista per al dissabte dia 20 de maig ha hagut de ser posposada una setmana; David Trimble, el seu líder, se n'ha entemut que anava a perdre la votació, que es trobava en minoria per a poder acceptar l'oferta de l'IRA i tornar a presidir un govern autonòmic de concentració. El fet és que els 860 membres del Consell representen una línia política més dura que la de la majoria dels membres del partit, dos terços dels quals són partidaris d'aprofitar la millor proposta que ha fet fins ara l'IRA. En darrer terme, tot fa pensar que les dues direccions de la cruïlla apunten cap al seny i al possibilisme, per un costat, o al manteniment irracional de la confrontació per l'altre. Si David Trimble no aconsegueix convèncer el partit haurà de presentar la seva dimissió. El futur es veuria novament ajornat. Perquè una tercera possibilitat, la de que s'instauràs una administració conjunta, angloirlandesa, a l'Ulster, si fracassa l'acord de pau, òbviament no seria gens acceptable per als unionistes.
