Europa ha fet cinquanta anys, si prenem com a data del seu
naixement la declaració de Robert Schumann, un balboteig de nadó
comparable a qualsevol obra de Beethoven, de Zola, a qualsevol
record de Pericles o de Locke, perquè Europa encara està naixent. I
neix més d'una Europa: l'Europa política de les institucions,
l'Europa cultural que ja té trenta segles, l'Europa humana de les
persones i de les llengües que viatgen fins a oblidar el seu
origen, o que miren de preservar"lo, l'Europa del mercat i del
consum que s'imposa a qualsevol altra Europa. Només l'Europa de la
memòria, la més antiga, torna a la infantesa i s'acosta a l'oblit
quan ningú no la recordi.
Cinquanta anys després, la més puixant de les Europes, la del
mercat, és la que menys celebracions demana: existiria igualment
sense la construcció política, ben igual que empreses d'arreu del
món posen els seus ulls en la Xina, i assolirà la majoria d'edat no
tant amb l'euro "fins ara tot anècdota i feble enemic del dòlar"
com amb la integració dels països de l'est. L'Europa política està
feta i per fer: existeix i creix, a estones sense gaire seny, i ens
ajuda a créixer als europeus "només la llibertat de fronteres i de
treball, o la liberalització d'alguns mercats ja la justifiquen"
però amb l'experiència de les societats inventores de la democràcia
molts pensen que es podria haver construït per arribar a quelcom
diferent de l'Europa present, amb un grapat d'institucions
llunyanes on ningú no és responsable davant ningú, amb mancances
flagrants d'informació i de participació que culminen en un
parlament que pocs saben qui presideix (pista: és una dona) i que
ningú no sap cap on es dirigeix, i sobretot que no mana, tot plegat
sense haver"se escapat de la malaltia de la corrupció, malgrat la
seva escassa edat. L'Europa de les persones encara és jove, i
difícilment creixerà mentre els afers econòmics regnen sobre
qualssevulla altres. L'Europa de les llengües viu alimentada
igualment per l'entusiasme i per l'omissió: ningú no iniciarà la
batalla per una llengua comuna; els grans (Alemanya, França, el
Regne Unit) perquè mai no n'acceptarian cap que no fos la seva, els
petits perquè ningú no els faria cas, els escassos ingenus
defensors de l'esperanto, del volapuk o de la interlingua perquè el
seu invent esdevingué fòssil abans de néixer.
El més adult d'Europa són els reptes que té: no ser raptada pels
Estats Units, exportar democràcia a més de maquinària i disseny,
créixer en la diversitat de totes les seves cultures, mantenir la
diversitat i l'heterodòxia, la possibilitat de ser europeu sense
que se'ns demani cap títol d'origen, mantenir la pròpia memòria i
alhora oblidar un passat de confrontacions i tragèdies com no n'hi
ha hagut en la història, tot plegat per superar una falta de
memòria de segles que amenaça per igual l'holocaust, els segles de
pobresa i d'emigració, la manca de llibertat intel·lectual i
l'apartar la mirada de tot el que passa més enllà dels seus primers
límits. Els qui parlen en el seu nom sovint no van més enllà de
donar voltes a la necessitat d'eliminar, o almenys limitar, el dret
de vet "una qüestió ben evident" o d'estendre la consciència de la
ciutadania europea "si algú la converteix en assignatura haurem
perdut totes les batalles". Però el repte és un altre: construir de
fet un espai humà, i no només econòmic o administratiu, que abraci
els països nòrdics i els mediterranis, totes les illes i el
continent fins als Urals, que mantingui viu el que va permetre
somniar en Europa, i permetre que els diversos motius per ser
europeus siguin comprensibles i acceptats en tota aquesta
geografia. El dia que aquesta proposta arriba a Albània, i per què
no al nord d'Àfrica, després de la integració econòmica que és el
primer anhel, aquesta idea d'Europa serà adulta.
Europa ja està feta, i qui ha anat a París o ha llegit Kafka no
ho oblida, perquè ha vist que tot allò que està per fer té algun
fonament i un punt de partida. Aranguren ho resumia amb la decepció
entusiasta del qui té clars els límits i només pensa a vèncer"los:
em sento europeu, abans de tot, perquè mai no m'he sentit
completament espanyol. Només els conversos a l'europeisme poden
veure algun tret negatiu en aquesta afirmació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.