Europa ha fet cinquanta anys, si prenem com a data del seu naixement la declaració de Robert Schumann, un balboteig de nadó comparable a qualsevol obra de Beethoven, de Zola, a qualsevol record de Pericles o de Locke, perquè Europa encara està naixent. I neix més d'una Europa: l'Europa política de les institucions, l'Europa cultural que ja té trenta segles, l'Europa humana de les persones i de les llengües que viatgen fins a oblidar el seu origen, o que miren de preservar"lo, l'Europa del mercat i del consum que s'imposa a qualsevol altra Europa. Només l'Europa de la memòria, la més antiga, torna a la infantesa i s'acosta a l'oblit quan ningú no la recordi.

Cinquanta anys després, la més puixant de les Europes, la del mercat, és la que menys celebracions demana: existiria igualment sense la construcció política, ben igual que empreses d'arreu del món posen els seus ulls en la Xina, i assolirà la majoria d'edat no tant amb l'euro "fins ara tot anècdota i feble enemic del dòlar" com amb la integració dels països de l'est. L'Europa política està feta i per fer: existeix i creix, a estones sense gaire seny, i ens ajuda a créixer als europeus "només la llibertat de fronteres i de treball, o la liberalització d'alguns mercats ja la justifiquen" però amb l'experiència de les societats inventores de la democràcia molts pensen que es podria haver construït per arribar a quelcom diferent de l'Europa present, amb un grapat d'institucions llunyanes on ningú no és responsable davant ningú, amb mancances flagrants d'informació i de participació que culminen en un parlament que pocs saben qui presideix (pista: és una dona) i que ningú no sap cap on es dirigeix, i sobretot que no mana, tot plegat sense haver"se escapat de la malaltia de la corrupció, malgrat la seva escassa edat. L'Europa de les persones encara és jove, i difícilment creixerà mentre els afers econòmics regnen sobre qualssevulla altres. L'Europa de les llengües viu alimentada igualment per l'entusiasme i per l'omissió: ningú no iniciarà la batalla per una llengua comuna; els grans (Alemanya, França, el Regne Unit) perquè mai no n'acceptarian cap que no fos la seva, els petits perquè ningú no els faria cas, els escassos ingenus defensors de l'esperanto, del volapuk o de la interlingua perquè el seu invent esdevingué fòssil abans de néixer.

El més adult d'Europa són els reptes que té: no ser raptada pels Estats Units, exportar democràcia a més de maquinària i disseny, créixer en la diversitat de totes les seves cultures, mantenir la diversitat i l'heterodòxia, la possibilitat de ser europeu sense que se'ns demani cap títol d'origen, mantenir la pròpia memòria i alhora oblidar un passat de confrontacions i tragèdies com no n'hi ha hagut en la història, tot plegat per superar una falta de memòria de segles que amenaça per igual l'holocaust, els segles de pobresa i d'emigració, la manca de llibertat intel·lectual i l'apartar la mirada de tot el que passa més enllà dels seus primers límits. Els qui parlen en el seu nom sovint no van més enllà de donar voltes a la necessitat d'eliminar, o almenys limitar, el dret de vet "una qüestió ben evident" o d'estendre la consciència de la ciutadania europea "si algú la converteix en assignatura haurem perdut totes les batalles". Però el repte és un altre: construir de fet un espai humà, i no només econòmic o administratiu, que abraci els països nòrdics i els mediterranis, totes les illes i el continent fins als Urals, que mantingui viu el que va permetre somniar en Europa, i permetre que els diversos motius per ser europeus siguin comprensibles i acceptats en tota aquesta geografia. El dia que aquesta proposta arriba a Albània, i per què no al nord d'Àfrica, després de la integració econòmica que és el primer anhel, aquesta idea d'Europa serà adulta.

Europa ja està feta, i qui ha anat a París o ha llegit Kafka no ho oblida, perquè ha vist que tot allò que està per fer té algun fonament i un punt de partida. Aranguren ho resumia amb la decepció entusiasta del qui té clars els límits i només pensa a vèncer"los: em sento europeu, abans de tot, perquè mai no m'he sentit completament espanyol. Només els conversos a l'europeisme poden veure algun tret negatiu en aquesta afirmació.