La constatació del progressiu allunyament d'una sortida raonable, en la qual imperàs el sentit comú, i l'intent d'imposar presumptes solucions excloents (que evidentment no seran mai una solució) duu a la conclusió que el conflicte del País Basc està començant a entrar en la dinàmica que volen els nazis d'ETA. Quan Arzalluz diu que el govern democràtic espanyol no és massa més que «franquisme amb vots» i que això no és democràcia està donant la raó ideològica a ETA. Quan des del Govern central es tanca en banda a qualsevol interpretació constitucional (que existeix a la mateixa Constitució) per llevar presumptes raons polítiques als nazis bascos, s'està tancant la porta al PNB perquè trobi una sortida digna a la demoníaca trampa en la qual l'ha fet caure ETA-HB. Si no hi ha un tomb (que no s'intueix per enlloc) l'ulstarització del País Basc podria ser possible. Això, ningú no ho dubta, és el que vol el moviment nazi. Així podria aspirar a l'al·lucinada democràcia nacional paral·lela a la legalitat democràtica. És a dir, com tota «democràcia orgànica», «popular» o «nacional», qualsevol cosa manco democràcia. Un sistema, en fi, més semblant a la Sèrbia o l'Albània actual, o a l'Alemanya nazi dels anys trenta, que no a qualsevol país democràtic. És dubtós que ho aconseguesquin, i aquesta improbabilitat ja pareix bastar al govern central. Però li hauria de preocupar molt més que el nazisme guanyi terreny. I no només al País Basc. El nazisme va ser batut militarment i políticament el 1945. Però ideològicament es manté viu i amb molt bona salut. Només fa una setmana el capellà Xirinachs deia en la pública televisió catalana, TV-3, que el principal escull per a la «pàtria» catalana independent era el que ell en diu l'«empelt racionalista» fruit de la Revolució Francesa que havia portat a acceptar com a «natural» que tots els homes són iguals, cosa que ell nega i que, en bona lògica, no pot trasllardar-se a l'àmbit polític. Negava, en fi, la democràcia. L'alliberament d'un país no pot estar sotmès a aquesta condició «antinatural». És a dir, el país existeix perquè sí i això dels vots i la democràcia no són més que invents antinaturals. Deia Xirinacs que per accedir a la independència, els vots no hi han de tenir res a veure. Que la independència és cosa dels patriotes, no dels que «no estimen el país», els quals res hi han de dir en el procés «d'alliberament». Xirinachs per a Catalunya o Otegui per al País Basc representen el mateix discurs de sempre, amb formes diferents si es vol, però amb un mateix fons: el menyspreu de la llibertat individual i de la democràcia com a estructura política de la societat i, també, la subordinació dels drets humans i la vida (dels altres) a la consecució dels seus fins polítics. Se li pot dir falangisme, nazisme, feixisme o el que es vulgui, però tot és el mateix. I guanya terreny. Però al nostre Govern sembla no preocupar-li massa. Espanya va bé, diu.