Un dels efectes domèstics del nomenament de Jaume Matas com a ministre d'Aznar és la constatació de les divergències internes del PP respecte de la pressió que cal fer al Pacte de Progrés, i la confluència dels grups conservadors en com i amb qui han d'intentar tendir ponts per a un hipotètic futur acord de Govern. La pressió al Pacte és doble, diferenciada segons els interessos de cada tribu conservadora. El sector silvestre (segons definició encunyada per Andreu Manresa referint-se al batle de sa Pobla), liderat per Jaume Font i Pere Rotger, és el grup que té formes diguem-ne més populars i estètica partforanista, i que és conscient que no queda més remei que pactar amb altres forces. Aquest sector està preocupat perquè si el Pacte de Progrés no es trenca aviat, la pròxima tardor com a màxim, deuen sospitar que els tres anys d'oposició significaran perdre capacitat d'influència a mesura que els altres guanyen fortalesa. Ells voldrien que es fes tot el possible per intentar trencar el Pacte ara mateix. Els altres són el sector angora (ben arreglats, urbans, elitistes, aparentment simpàtics i, com tots els moixos, sempre amb les ungles a punt) que, liderat per Jaume Matas, amb Joan Flaquer i González Ortea de segones espases, no té les pretensions autoctonistes dels silvestres i estan molt bé com estan executant funcionarialment les ordres que els arriben de Madrid que, bàsicament, són les d'oblidar-se de tot el que no sigui mantenir-se en la pressió contra el Govern per optar a la majoria absoluta el 2003. Aquests viurien com una purga l'haver de pactar amb qualcú, però saben que ho podrien necessitar, i aleshores només els silvestres els ho podrien facilitar.
Les relacions entre els grups conservadors són, públicament, de cordialitat màxima. Però si es llegeix el que escriuen els portaveus oficials de cada sector, es veu fins a quin punt les coses van mogudes. A pesar dels odis que es professen mútuament i de les divergències tàctiques, els agermana que reserven els dards més enverinats per llançar-los contra els nacionalistes. Però, paradoxalment, tant els angora com els silvestres saben que si el Pacte no cau, els nacionalistes esdevenen l'única possibilitat de formar govern davant una victòria, el 2003, que no sigui per majoria absoluta. Per tant, han de mantenir-se en un difícil equilibri: atacar els nacionalistes però intentant sempre mantenir alguna porta oberta, perquè evidentment no podrien pactar amb el PSIB, EU o Els Verds. Aquesta necessitat hipotètica fa que la guerra soterrada del PP no esclati amb tota la seva intensitat. Els angora, pel seu gust, deixarien els silvestres, més o manco igual que estan els canyellistes, però saben que, arribat el cas, els necessitaran.
