Corren mals temps per als vents de la pau a Euskadi. El reconeixement per part d'ETA que l'alto el foc decretat el setembre de 1998 era en realitat una trampa revela que, ara mateix, no hi ha cap sortida que sembli adient per arribar a qualsevol tipus de pacte amb l'organització armada. A més, aquesta «trampa» dels etarres no només aniria dirigida als governs dels estats espanyol i francès, sinó tambe als partits nacionalsites democràtics bascs, per deixar-los en evidència i demostrar que no fan passes adients per aconseguir la independència. Però el que sembla mentida és que ETA pugui emprar uns arguments tan infantils. Després de més de trenta anys de sang, morts i dolor, ningú no pot creure que la direcció d'aquesta organització cregués de veritat que es farien passes cap a la independència en qüestió de mesos. En realitat, el que cercava ETA era guanyar temps per les moltíssimes proves de debilitat organitzativa demostrades abans de la declaració de treva. I no només temps per reforçar els seus comandos, sinó també per obrir un debat intern sobre el futur de la lluita armada. Però com era de preveure, els sectors més durs i radicalitzats s'han sortit amb la seva. No els importa comprovar com els atemptats, en ple any 2000, beneficien molt més les forces estatalistes que les nacionalistes i afavoreixen l'estratègia de Madrid de controlar Ajuria Enea. Aquest és el veritable drama d'ETA, convertida a poc a poc en un instrument que va en contra del nacionalisme.