Fins al 30 d'abril hi ha instal·lada al casal Solleric una deliciosa exposició del pintor nord"americà Archie Guittes (1903"1991) que cal recomanar vivament al públic interessat per la pintura que es feia a Mallorca fa cinquanta anys (i que no pensi que, necessàriament, la pintura que es fa ara és millor).
Qui formula aquesta recomanació, sens dubte està condicionat pel fet que va conèixer bona part dels quadres realitzats per l'artista, aquí, durant la dècada dels quarantes, a la sala gran del Cercle de Belles Arts, quan aquest es trobava ubicat en els baixos del Círculo Mallorquí, sobre la costa del carrer Conquistador o Conqueridor. Tanmateix, li sembla prou clar que "malgrat aquesta complicitat biogràfica que compromet o afecta la seva sensibilitat" el valor estètic real de l'obra pictòrica d'Archie Guittes és perfectament independent d'aquesta circumstància de l'articulista. Per allunyada que aquesta obra pugui resultar de les modes artístiques més recents, d'evolució tan ràpida, deshumanitzada i deshumanitzadora, tanmateix hom hi pot ensumar o constatar valors que estan per damunt del pas del temps. I, en alguna obra concreta, de forma prou colpidora. Una certa atemporalitat estranya és un privilegi d'aquelles obres d'art que queden.
Aquella petita invasió de pintors americans "del sud i del nord" que Mallorca va tenir la fortuna d'acollir durant els primers decennis del segle, al cap i a la fi ens ha deixat un llegat ben valuós, que de cap de les maneres podem desconsiderar. Les teles que porten la signatura d'Archie Guittes no desmereixen gens del valor del conjunt. Podem dir, ben al contrari, que varen contribuir a fer paret, o que varen suposar una contribució prou valuosa.
Segurament pel fet de no conèixer"les, a mi m'han impressionat especialment les seves primeres obres, d'abans de la seva partida dels EUA. Hi ha uns dibuixos al carbó, realitzats a Chicago devers 1924/1926, d'una elegància i d'un nirvi de gran dibuixant extraordinaris. Entre ells dos estudis de sengles nus femenins, dempeus, un amb el colze aixecat i la mà al clatell i un altre amb una mà a la galta, en actitud pensívola. Com també una sèrie de quatre retrats a l'oli en format petit, oval, dels anys 1925/1927, també d'una gran força.
Entre el conjunt dels olis realitzats al Marroc "entenc que abans d'arrelar"se a Mallorca" hi ha una nota que duu el títol de Carrer de Tànger (1930), una capavallada urbana que ens deixa veure un tros de mar, amb una lluminositat molt ben aconseguida i que es fa recordar.
En la impossibilitat de comentar tota la riquesa pictòrica exposada a la planta noble del casal Solleric, voldria recalcar l'interès d'una sèrie de paisatges pintats a i des de Gènova cap a la badia, l'any 1936, com el que capta la primera apagada lluminositat del dia, abans de la sortida del sol, i on hi figura "com una mena de premonició bèl·lica" un poderós vaixell de guerra enfilat cap a Palma, amb el títol de Twilight, comes to the republic.
Però al costat de la força estètica dels seus paisatges "els més coneguts els de Deià" hi ha també l'extraordinària delicadesa d'unes pintures de flores que no cauen en cap dels estereotips usuals en els bodegons tan de moda en aquella època. Concretament cal destacar els titulats El tul i el gerro (1942) i Roses i paisatge (1945); ambdós bé mereixen prendre's una mica de temps per a paladejar"los. I també hi ha un Gerro amb gira"sols (1942) que no es pot passar per alt de cap de les maneres.
Com a quart element a destacar, cal esmentar la claredat dels seus nus a l'oli, dels quals voldria destacar Nube brushing her hair (1932). I sens dubte faig malament de no comentar la nota Bridge"Ronda (1930), ni la del racó de Deià El canal (1940), ni el famós autoretrat conegut com Es Malalt (1944), ni Cicely al piano (1944"45), ni el conegut i excel·lent retrat de Robert Graves (1948). Però no és aquest el lloc, ni tampoc som jo el cicerone més adequat. Per acabar d'animar el lector a enfrontar"se directament amb una obra tan interessant, per a establir"hi el seu personal diàleg part damunt del temps, citaré les paraules de l'artista: «La meva actitud cap a la natura és de respecte. Si una pedra és de color gris, ho accept. No crec que fos millor de color taronja. Ni tampoc pràctic, perquè no em quedaria color per a pintar una vertadera taronja».
