El PSOE està en crisi. Res que no hagi afectat altres partits en altres moments. Com sempre en aquestes situacions es parla constantment de «renovació» de persones, d'idees, d'estratègies... En el PSOE, de fet, hi ha aires de renovació des de fa temps. L'aposta de col·laboració amb altres partits progressistes i nacionalistes de Maragall a Catalunya, d'Iglesias a Aragó, i d'Antich a Balears és la proposta més renovada que s'ha produït en el si del PSOE des de 1974, quan Felipe González es convertí en el secretari general. El PSOE de González es va caracteritzar per establir una estratègia que considerava els altres grups socialistes com a adversaris a eliminar, no veient-los mai com a possibles aliats amb els quals compartir projectes polítics. Aconseguí el seu objectiu a molts de llocs. A Balears, els que patiren aquesta fam insaciable varen ser el PSP i el PSI entre 1976 i 1978. El PSP va ser absorbit. El PSI va perdre molts efectius, alguns a Mallorca, d'altres a Menorca i gairebé tots a les Pitiüses, però els que quedaren optaren per reconvertir-se en el que ara coneixem com el PSM (de Mallorca i Menorca), partit que al llarg dels anys següents degué fer front a altres ofensives provinents del PSOE.
Enmig de la crisi del PSOE s'endevinen novament les dues tendències oposades. La de la col·laboració amb l'altra esquerra i enfrontada a aquesta, la que representa com ningú Francisco Vázquez a Galícia. Diu aquest personatge que els pactes com el de Balears i Aragó són negatius del PSOE perquè fan perdre la idea de globalitat espanyola que ha de defensar el partit. Pràcticament idèntic al que diu Aznar que fa el PP. Per cert, a Galícia, on el PSOE ha estat furibundament anti-nacionalista, el BNG amb una estratègia tranquil·la i mai anti-PSOE, els ha superat. Evidentment la tesi de Vázquez és la mateixa que com a recepta miraculosa donen al PSOE per superar els seus problemes... les tribunes mediàtiques conservadores.
A Balears el PSIB-PSOE, enmig de la certa desorientació que l'ha envaït (com a tota l'esquerra) després de la pallissa del 12 de març, haurà de fer front al dilema. Només té dues opcions: o replegar-se cap a les aigües territorials (tot i ser mogudes) del partit i tornar ser exclusivament el PSOE i, per tant, fer renàixer encara que sigui discretament, mentre duri el Pacte de Progrés, la batalla amb el PSM i EU; o seguir amb la línia anunciada, encara no concretada, de ser més PSIB que no PSOE, això és: autoctonizar-se. En altres paraules: veure el PSM i EU com a adversaris a eliminar, o veure'ls com a col·laboradors als quals cal tractar d'igual a igual, sense disputar-los espai i vots sinó complementant amb ells les diverses sensibilitats de l'esquerra. Fa l'efecte que la famosa renovació passa més per prender d'una vegada aquesta decisió que no d'altres consideracions.
