La mort d'un company sempre romp aquella monotonia vital en què tots ens submergim. La mort d'un company ens sorprèn i ens dol. I més quan, en la teva ignorància, no sabies que estava malalt. Fa més de 15 anys que ens coneixíem i havíem llaurat una coneixença plena de rialles i de bon humor. No hi havia vegada que no ens trobàssim, que no em fes qualque comentari divertit sobre la feina o sobre la vida. En els nostres començaments periodístics vàrem treballar plegats al diari Baleares, quan encara les seves pàgines s'escrivien en castellà. Allà, al polígon de Son Castelló, ens vàrem asseure taula per taula, durant els meus perídodes de pràctiques. El vaig veure treballar, oferir exclusives al nostre cap de redacció, Jaime Jiménez, fer bromes amb en Biel Genovart, o amb en Jordi Casasnovas, o amb en Joan Riera, o amb en Torres Blanco o amb tots aquells amics que vaig fer. Amb periodistes dels autèntics, dels de tota la vida. Fins i tot em va oferir consells de treball, i qualcun d'amorós, perquè ell d'això em va dir que en sabia. Ja fa molts d'anys de tot això. Ara m'he assabentat que ens ha deixat. Em vaig quedar gelat quan ho vaig saber i vaig pensar que era impossible, era massa jove. En Solsona era un company i ara m'he temut que també un amic, perquè ens ha deixat un buit massa gros en el cor.