Quadern de Viatge (XXXI)

Dilluns, 13.Reflexion i sospit que cap estat, cap societat, per madura que pugui semblar, no està fora de perill de caure en el precipici de les temptacions més reaccionàries. La història avala aquesta sospita. S'acosten futurs incerts per als qui creim que les nacions estan per sobre els estats, la justícia per sobre les lleis, les persones per sobre les col·lectivitats, els actes per sobre les intencions, les llibertats per sobre els ordenaments i els homes per sobre els déus. Reflexion i em pregunt si és prudent deixar en mans dels adversaris la gestió dels nostres propis afers i, si així ho feim, no renunciam al dret a queixar-nos. Reflexion i pens si l'únic privilegi que ens serà concedit serà triar la corda d'espart o el llaç de seda amb els quals ens volen fermar curt. Reflexion i m'esver quan algú me diu que amb tres generacions més la llengua que xerr serà un cadàver a punt d'incinerar, car si això és una veritat científica significa que haurem esmerçat el temps en una causa perduda. Tanmateix, però, esmerçam la vida sabent que l'objectiu final és la mort i, això no obstant, la fruïm intensament. Res no és definitiu fins que no s'acaba. Dimarts, 14.Després de moltes setmanes, mesos, avui he olorat el baume de la terra banyada. Un reg escàs i superficial que no ha penetrat per deixar saó. Un tel d'humitat per recordar a les arrels el sabor de l'aigua, un tast d'esperança. Però la sequera persisteix i el govern no hi posa remei i l'església ha abdicat de les pregàries per invocar la pluja, no sé si per desídia, o per incredulitat. Dimecres, 15.Diuen que per devers Sant Joan, terra de secà del pla, conills, campers i caçadors mantenen un litigi de domini territorial en el qual els rosegadors sembla que aporten l'actitud més racional i els agricultors se'n duen la pitjor part. Fins on sé, l'administració vol enverinar la plaga, amb la qual cosa també moriran els pocs depredadors naturals que encara queden, els caçadors fan una vaga d'escopetes caigudes, els cartutxos una de pólvora banyada i els pagesos contemplen amb resignació la tala als sementers. Fa uns anys les epidèmies no deixaven medrar les captures, però ja se sap: mal si estan malalts, mal si estan sans. Els equilibris mai no són fàcils.