El laberint taiwanès

Com era d'esperar, el vell Kuomintang, el partit ultranacionalista del desaparegut Chiang Kai Chek, ha perdut les eleccions i ha deixat pas als independentistes que representen les noves generacions d'illencs que res no volen saber de la Xina continental, actualment en fase de transició envers el mode de producció capitalista, però fèrriament dirigida pel partit comunista. És lògic que Taiwan triï el camí de la independència. Amb el suport dels Estats Units des dels temps de la Guerra Freda, els taiwanesos han assolit un grau de benester i sobirania que ja no té marxa enrere. Molts dels seus pares i padrins, exiliats des del 1949, mantingueren l'esperança de tornar a Pequín i imposar un govern nacionalista amb suport d'Occident. Però ara això és impossible per a les generacions joves. En l'actualitat, l'ultranacionalisme ve dels hereus de Mao i Deng. Ara són ells els que parlen de «mare pàtria», conscients de no voler perdre el paper de gran potència asiàtica. De totes maneres, i encara que les inversions capitalistes siguin cada cop més grans a la Xina Popular, tot indica que els Estats Units mai no abandonaran els seus aliats taiwanesos. Ells, juntament amb els coreans del Sud, han estat dos símbols de resistència enfront de l'expansió comunista entre 1950 i 1980. Per tant, tot fa pensar que les amences de Pequín d'invadir l'Illa són només fum i enrabiada. La Xina que ha iniciat el camí de la transformació no es pot arriscar en una guerra que la deixaria sense doblers i sense mercats.