L'exposició de Barcelona que es presenta aquests dies al Palau de la Virreina ens atraca a la personalitat complexa d'un home com Oriol Bohigas.
Després d'una educació acurada, aprenent de solfeig i piano amb Alicia Delarocha, vivint al si d'una casa on la biblioteca reflectia al màxim detall la història de la ciutat de Barcelona de la qual son pare n'era un especialista. Tot aquest cabal dissenya l'home i l'arquitecte que seria. Amb projectes com Edicions 62 (on fins fa poc n'era president) o la seva vessant de brillant polemista estan a l'alçada del professional de l'arquitectura.
A l'exposició es poden veure maquetes i projectes d'alguns dels seus edificis més significatius. Sols la casa Escarrer està bastida a Mallorca, si la memòria no m'erra. Però són les cases de l'avinguda Meridiana i el pavelló de l'Expo 92 de Sevilla amb el granit que imita la filigrana del ferro els que personalment estim més.
És aquesta una exposició apassionant on es dibuixa, no sense un cert narcisime, el que un home i una ciutat poden fer. Perquè Bohigas coneix i porta Barcelona al cor i és l'artífex inicial de la renovació vital i arquitectònica de la Ciutat amb motiu de les Olimpíades i després. Però tot aquest canvi s'ha fet a partir d'una filosofia pròpia, amb principis que podríem enunciar amb l'arquitecte que calia higienitzar el centre i monumentalitzar la perifèria. El projecte continua endavant, i s'obren noves grans places al barri del Raval...
Vist des de Mallorca un sent una certa enveja de tota aquesta allau d'idees ben materialitzades. Perquè malgrat la bellesa colpidora del centre antic de Palma, Ciutat de Mallorca en l'eixample de Bennàsser pateix les mateixes mancances de Barcelona fa vint anys. Aquests principis serien vàlids per a la ciutat que Bennàsser, Alomar i Pere Nicolau han ajudat a humanitzar però que ara pateix d'una manca de direcció estètica notòria. El projecte del parc de les Estacions malgrat el prestigi de l'arquitecte Pinós (amb un llinatge de tanta història) ha resultat fallit, fallit al meu entendre perquè no s'ha entès el pols vital de la ciutat, ha mancat estimació més que perícia tècnica.
Quan pensam en Ciutat de Mallorca observam fotografies internes d'alguns edificis o monuments que ens ajuden a situar-la. A una punta del gran arc de la mar la Torre d'en Pau al Coll d'en Rabassa, després els pocs molins que resten amagats del Molinar, el camp de l'Atlètic Balears (l'equip de les persones sensates), la Plaça de les Columnes, el mercat de Pere Garau i les Cent Cases; aturats al xap de les vies de tren sabem que a l'altra banda hi ha la bella Plaça de Toros o Bous i el monument a l'Arxiduc, després l'Escorxador (magníficament remodelat), el camp de futbol de Son Moix que s'eleva sobre el cinturó de ronda, els molins del carrer Indústria i si no m'erro sols ens resta el Castell de Bellver per tancar l'arc, però hi ha un edifici minúscul que brilla amb més llum que altres quasi vora mar, és l'estudi de Joan Miró de Josep Lluís Sert (el seu germà gran en formigó blanc l'únic que fa es robar perspectiva al petit). I això és quasi tot llevat de les torres gòtiques de Peraires amb un edifici que les tapa com el de Moneo al de Sert.
En tots aquests anys, sempre al meu entendre, sols una iniciativa ha humanitzat la ciutat que enderroca edificis racionalistes, que substitueix plantes baixes amb jardí per monstres de formigó, aquesta és la d'enjardinar les rotondes i decorar-les amb obres d'art estimables. Així per exemple la Rosa dels Vents davant la Policlínica Miramar, la de Rouiller a la carretera de Sóller, la de Glòria Mas al polígon industrial (per cert donada per Pere Serra si la memòria no em falla) i altres d'una dignitat important. Ara també s'enriqueix el centre amb motiu de la Universíada amb obres més que estimables, a més del Lugar de Encuentro que han posat devora ca meva.
Caldria aprofundir en el que la ciutat de Palma o Mallorca és, en el que fou. I a més de rehabilitar edificis i cablejar amb interessos de companyies digitals pensar en formes senzilles de fer més habitable la ciutat. Tothom en fuig els caps de setmanes perquè l'hem allunyada de la natura i de la vida, i fins i tot de les seves necessitats més mínimes com tenir una estació d'autobusos, o de no permetre que les parades dels autobusos de l'EMT estiguin sempre estibades de cotxes mal aparcats.
Està clar que necessitam un Oriol Bohigas, però té la ciutat la capacitat de generar una personalitat així? A principis de segle (Gaspar Bennàser) n'era capaç. I ara?
