El PSOE i el messies

La pèrdua de vots i l'abstenció que es produí entre l'electorat d'esquerres a les eleccions del passat 12-M, han provocat que s'obrís un període de reflexió en el PSOE i, consegüentment, en el PSIB. Quan Almunia va dir que plegava de Secretari General per afavorir la renovació del partit, no trigaren a sentir-se altres veus prestigioses en el si de la gran família socialista donant suport a la iniciativa. Serra i Belloch, per exemple, s'han mostrat partidaris d'una renovació a fons, de manera que aquell senyor amb boina que acudeix als mítings i s'asseu discretament a la darrera fila ja ha begut oli. Possiblement ell i altres com ell, sense proposar-s'ho, han crucificat un partit d'honestedat centenària. Els llamps cauen del cel, així que el dit acusador sortirà des de dalt per denunciar la podridura de les bases. Borrell ha radicalitzat el missatge d'Almunia, i heus ací que és partidari de procedir a la refundació de l'esquerra, cosa que segurament farà ell si abans de posar-se en feina qualcú amb autoritat moral per parar-li els peus, com és ara qualsevol obrer de Naval Gijón, no li explica amb paraules ben planeres allò que és l'esquerra. La qüestió és que totes aquestes propostes de fer bugada han arribat a la gent del PSIB, i es mostren inquietes per bé que Andreu Crespí pensi que cal deixar-ho tot com està. Antich, d'altra banda, no és partidari de restar al marge dels corrents renovadors, així que ahir, a primera hora, va convocar la seva gent, i la que hauria d'ésser-ho, a una reunió a Algaida. Els uns i els altres parlaren llargament de la necessitat de renovar o de refundar el partit. I arribaren a la conclusió que cal introduir gent nova, sempre que es trobi un lloc de feina per a les cinquanta cares de sempre. Antich va proposar que podia mirar de col·locar-los a les brigades del Pla Mirall, però algú li va respondre que el fet que els líders socialistes picassin pedra a compte de la dreta, podria suposar un retorn al temps anteriors a la Primera Internacional. En conclusió, aquest suggeriment del president va ésser rebutjat per allò que en diríem unanimitat pressentida, perquè ni tan sols va fer falta posar-la a votació per veure que no interessava gairebé a ningú. A partir d'aquí, la discussió va centrar-se en la manera com el socialisme balear podia aportar un líder al conjunt del socialisme estatal. A parer d'una bona majoria dels reunits, qualsevol d'ells donava la talla per ésser promocionat. Segons Antich, no servien. L'elegit hauria d'ésser una persona sense màcula, i que no tingués el cul gastat d'arrossegar-lo per ajuntaments i conselleries. Emilio Alonso es va oferir desinteressadament. «Con pegarme la piel de un gato en la calva, aún soy un chaval de buen ver», va dir a un auditori poc disposat a escoltar-lo. «Jo també puc assumir la responsabilitat de liderar el parti», va manifestar Antoni Tarabini. «I qui et diu que amb tu guanyaríem les eleccions?», va demanar-li, sorneguer, Antoni Garcías. «Ningú "va respondre Tarabini, sense pensar-s'ho gaire" però les enquestes d'intenció de vot les guanyaria totes». La discussió es feia agra, i s'acostava el migdia. «Ai "va exclamar Francina Armengol" si poguéssim covar un ou i en quatre setmanes de covada treure un líder!». La frase, dita per esplaiar l'ànim, va calar profundament en els presents. «Si estam disposats a acceptar de líder aquell que sortís d'un ou "va raonar Pere Fullana" hem d'entendre que, en aquests moments de foscúria, allò que tots nosaltres anhelam és la vinguda d'un Messies», va romandre sense parpellejar, el president. «Què n'opines?», va demanar-li a Andreu Crespí. Aquest es disposava a parlar dels inconvenients que té mesclar l'esperit bíblic amb la lluita pel poder terrenal, però s'estalvià aquest punt de vista i va respondre: «Tècnicament correcte». Aleshores la conversa derivà cap a la impossibilitat que un Messies surti d'un ou, i arribaren a la conclusió que havien de parar un bres i esperar. I així ho feren. Anem a saber com va aparèixer un bres a la sala de juntes del PSIB algaidí, i tots se'l quedaren mirant, embadalits. «I ara què feim?», demanà Josep Moll al president Antich. Aquest va consultar l'hora: era el migdia. «Anem fins a la plaça a fer el vermut» "va respondre, lacònic. I afegí: «Ben igual en tornar, trobam en aquest bres el nou Secretari General». Dit i fet. Tots partiren cap a un cafè de plaça (no en dic el nom per no fer propaganda gratuïta). Quan eren a punt de refer el camí, va comparèixer la banda de música del poble. Pere Fullana va mormolar a l'orella del president: «M'he permès contractar-la perquè ens acompanyi amb una tonada». Així que partiren cap a la seu socialista d'Algaida "hi eren tots, descomptant Andreu Crespí", mentre la banda els seguia a dues passes tocant el repertori que li és habitual: El Gato Montés, Pepita Creus, etcètera. Els veïns havien sortit al carrer, descomptant Biel Majoral, que s'ho mirava tot des de les teulades. En arribar davant el bres "Déu meu, quina meravella!" hi havia un infant nadó, despulladet i deixondit. Tothom va romandre bocabadat, en silenci. «Quines cames més peludes...!», va encertar a exclamar Francina Armengol, veritablement sorpresa. «Pues no te digo, si miras algo más arriba niña!», va exclamar Margarita Nájera, agafant portal. «I ben igual és n'Andreu que fa la migdiada», va aventurar el president Antich, mentre Pere Fullana ordenava a la banda de música que se n'anàs de quatres a tocar pasdobles a la plaça de toros. Ja de tornada a Palma, un desconcertat Andreu Crespí interrogava el president Antich. «Com m'has conegut?», li demanava. I aquest, li responia, enfurismat: «Punyeta, Andreu, a qui se li ocorre fer-se passar per l'infant nadó, sense afaitar-se la barba?».