Federalisme i cultura democràtica

Tot i això, una cosa és la descentralització de la despesa i l'altra és l'articulació d'un estat plurinacional. Una democràcia efectiva implica anar cap a una articulació federal basada en el reconeixement de la plurinacionalitat. Per contra, determinats models federals es basen en una concepció unitarista de les unitats federades i en una concepció homogeneïtzadora de la comunitat política federal. En certs casos, fins i tot, el pretès federalisme encobreix formes d'estat fortament centralitzades i amb tendència a l'assimilació cultural a favor del grup nacional hegemònic (l'antiga URSS o Mèxic). En la tradició del socialisme espanyol el federalisme és una proposta sense concreció real. Un exemple el tenim en la pròpia articulació «federal» del partit, en realitat fortament centralitzada i allunyada dels mètodes pluralistes moderns. El federalisme del PSOE és una proposta retòrica que no inclou cap reconeixement de la diversitat nacional sinó que més aviat pretén atacar la rel mateixa d'aquesta diversitat.

La pretensió del PP i del PSOE de «cloure» el procés autonòmic és quasi tan antiga com el mateix estat de les autonomies. L'objectiu comú dels dos partits, per fortuna, s'ha trobat entrebancat els darrers anys pels pactes de governabilitat amb diverses forces nacionalistes. Aquesta situació ha beneficiat el conjunt de comunitats autònomes, tant pel que fa al desplegament competencial com al seu finançament. Almunia, a l'inici de la campanya electoral, va oferir un pacte al PP per defugir els condicionants nacionalistes "de fet també va presentar l'acord amb IU amb aquests termes" i en el discurs del PP i del PSOE hi ha una afirmació permanet del caràcter unitari de l'estat. És indicatiu, per a aquesta anàlisi, el programa de l'acord entre PSOE i IU, o les mateixes mesures de govern anunciades per Almunia: no hi ha res que recordi una sensibilitat cap al reconeixement de la pluralitat nacional.

En canvi, des dels partits nacionalistes s'ha volgut plantejar una reflexió entorn del model d'estat. La «Declaració de Barcelona» n'ha estat una fita. Des d'una concepció democràtica de la ciutadania s'han formulat les bases per a una nova articulació política basada en el diàleg i en el reconeixement de la diversitat. Un diàleg que s'ha d'establir, per començar, amb la pròpia societat civil dels territoris de parla castellana i amb els partits estatals. S'afirma la pedagogia democràtica enfront dels discursos tendents a la negació directa de tota realitat nacional que no sigui la pròpia. En aquest sentit els partits nacionalistes democràtics han incorporat al seu discurs el debat polític propi de les societats occidentals contemporànies a la recerca de noves formulacions pluralistes (de la «tercera via» de la socialdemocràcia a la renovació del discurs demòcrata estadounidenc).

L'evolució de la situació basca s'ha convertit en el pitjor enemic d'aquesta iniciativa. De fet un part important dels discursos electorals s'han centrat en la rendibilització electoral de les difícils circumtàncies basques. L'intent d'assimilar PNB i EA amb els partidaris de la violència n'ha estat un aspecte important. Però així i tot, i malgrat aquest ambient, tan sols una nova cultura política basada en el reconeixement de la plurinacionalitat i en l'afirmació del diàleg pot, en el futur, permetre la plena consolidació de la democràcia i l'eliminació dels ingredients reaccionaris, pel que fa al model d'estat, que encara romanen incorporats en els discursos habituals del PP i el PSOE. El nostre problema polític no és sols de justícia fiscal o de majors inversions "que també ho és" sinó que és, sobretot, una qüestió de cultura democràtica.