S'ha imposat el que era de preveure, encara que tothom tenia els seus dubtes. S'ha imposat la qüestió bàsica i essencial de la pela, davant la qual s'esfumen totes les ideologies. Les «idees» "sobretot quan ja pertanyen a un altre moment de la història i comencen a fer olor d'estantisses" avui com avui no mouen realment la gent, no motiven gens ni mica una gran majoria dels votants (i no diguem ja dels qui s'abstenen!). La bonança econòmica que ha acompanyat el govern Aznar, l'acompliment dels paràmetres necessaris per a l'adopció de la moneda única i el no acompliment de les profecies interessadíssimes d'una presumpta erosió de la cobertura social de les necessitats sanitàries i de la tercera edat, aquests han estat els factors més decisius perquè el PP hagi pogut aconseguir la majoria absoluta tant a la Cambra dels Diputats com al Senat. La raó econòmica, la raó econòmica de bon de veres, s'ha imposat sobre una raó reivindicativa que sembla que, en definitiva, s'ha revelat com a artificial i políticament manipulada "almanco per a la majoria dels votants. L'economia familiar, l'economia individual, s'ha imposat sobre la política, sobre la política de les consignes i les acusacions, sobre el que en podríem dir la vella política. Perquè ara la gent vol una política de resultats ben concrets més que cap mena de política que intenti atiar ressentiments passats de moda. L'anàlisi marxista, que podia esser vàlida a començaments del segle XX, ja no ho és a les portes del segle XXI. I això no és solament una frase; agradi o no agradi a qualcú, és una realitat com unes cases per a la percepció de la majoria dels votants. I, en democràcia, no hi ha altra percepció que compti per a l'establiment de la veritat, socialment parlant.

Els intents, per part de la propaganda electoral del PSOE, de satanitzar el senyor Aznar i el seu equip "una maniobra realment indigna d'un partit amb un mínim de decòrum democràtic" no ha servit absolutament per a res. Possiblement, perquè se li veia massa el llautó. També perquè en matèria de corrupció i de cultura del pelotazo, avui com avui i des de fa massa temps, el PSOE no té absolutament gens de credibilitat. De fet, ha quedat ben en evidència que o, finalment, procedeix a purgar"se i renovar"se de bon de veres o no té cap possibilitat de recuperar el poder, més exactament, les responsabilitats del govern. L'anàlisi del dimitit Joaquín Almunia "digna dimissió la seva, en aquesta terra de polítics pegellides" sembla absolutament correcta. El que és deplorable és que aquesta anàlisi ja era igualment correcta fa quatre anys. L'única diferència és que el 1996 el PSOE va aconseguir minorar la seva derrota electoral gràcies a la por que va saber insuflar o inspirar a una part de l'electorat respecte a la continuïtat de les seves pensions, etc. Mercès a la consegüent contenció de les pèrdues de vots i escons, els instal·lats en l'Apparat han pogut perllongar la seva «col·locació» aquests darrers quatre anys. Però ara els ha arribat l'hora de la veritat. Com diuen per la metròpolis, s'ha acabat el bròquil.

Evidentment, que cal també una renovació de les idees. Però que ningú s'enganyi, també hi ha d'haver renovació total del personal. Sense manies. I arrasant o arranant "ai!" l'atapeïda selva dels interessos creats. La política no pot esser una «col·locació», els polítics no poden esser uns funcionaris amb la menjadora assegurada. La política "la política responsable, rigorosa, al servei del bé comú" no pot esser un modus vivendi.