És evident que els resultats electorals del 12 de març, i la primera victòria per majoria absoluta del PP, ofereixen l'oportunitat de fer múltiples anàlisis. De totes maneres voldria fixar l'atenció en el sistema electoral, i molt concretament en el sistema per elegir els membres del Senat a través d'una llista oberta. Res de personal. Com és ben sabut la papareta del Senat permet votar partits diferents i, per tant, permet que l'elector faci una tria diferent a l'establerta per l'aparell del partit. Moltes vegades quan es reflexiona sobre el descrèdit de la política i el desencís de la societat materialitzat en l'elevada abstenció, la reacció consisteix en l'aposta per un canvi del sistema d'elecció, és allò tan gastat d'anar cap a un sistema de llistes obertes i no bloquejades, aposta que possibilitaria un major protagonisme de l'elector i un paper menor de la guerra interna partidista per aconseguir llocs per davant la llista. El que succeeix és que la pràctica del Senat no deixa de ser contradictòria amb les grans perspectives que es dipositen sobre una reforma en la línia enunciada. L'experiència acumulada aquests anys, demostra que la gent vota de manera aclaparadora en el mateix sentit al Congrés i al Senat, es vota la mateixa força política, a més a més les variacions palesen que sempre treu més vots el candidat col·locat en primer lloc, que hi està en aquesta posició per simple ordre alfabètic. En resum, que això de les llistes obertes no acaba de ser la solució a la manca de participació que traspua la vida política. Assenyalar que l'enriquiment de la vida interna dels partits és realment el punt cabdal a desenvolupar, no deixa de ser una declaració de bones intencions, ja que tots sabem que els nostres veïnats i coneguts no tenen cap classe de predisposició a la militància partidista. I certament que les llistes obertes poden ser un mecanisme que millori el sistema; tanmateix, no és en absolut la solució. De fet, hi ha altres mesures que també ajudarien a retornar una mica de crèdit a la política i a un reforçament de la democràcia, per exemple no seria gens dolent, per a la salut democràtica, prohibir que els votants poguessin acudir als col·legis amb els sobres fets. Tots sabem que hi ha persones que van a votar i que no desconeixen a quin partit estan donant suport, o tots saben que la seva decisió es troba bastant mediatitzada. Caminar cap a la decisió lliure i informada és l'objectiu, en la mesura que les llistes obertes possibiliten un càstig són una bona opció. De totes maneres sense formació política, sense informació, l'opció esdevé inútil. Un és exigent en la mesura que sap el que vol i el que demana; sense exigència, les llistes obertes, com tot el sistema en general, serveix per poc. La participació crítica és l'element clau, mentre no hi hagi crítica les coses no funcionaran mitjanament bé. Tota proposta de nou mecanisme es fonamenta en l'existència d'un interès ciutadà, se suposa que a tots ens interessen les qüestions col·lectives, que ens preocupam pel nostre futur i les decisions que el marquen. El problema real, però, és que aquesta preocupació o interès està, per tant, relacionada amb una assumpció de responsabilitat en el sentit de contribuir amb el vot i amb altres mecanismes a millorar aquest futur. Quan no hi ha responsabilitat ni preocupació tot trontolla. En podem fer moltes, de llistes obertes i de creuetes, que tanmateix si l'elector se'n va amb la papareta que li ha donat determinada opció política marcada d'impremta de poca cosa serveix tanta bona voluntat participativa. La pregunta és clara, si el sistema del Senat en principi (teoria) és més democràtic i ofereix més possibilitats al ciutadà, per què a la pràctica no hi ha cap diferència i els resultats són els mateixos amb petites diferències anecdòtiques. No posem excessives esperances en el sistema electoral perquè el desencís és més de fons i és més de valors, sense esperit crític al votant de res no serviran les llistes obertes.