Primera. Potser la primera notícia que vàrem tenir de Moçambic va venir en un llibre de geografia de la infantesa, però el primer record associat a alguna cosa és el d'una cançó de Bob Dylan, del disc «Desire», una cançó on Moçambic és l'Edèn: cel blau i assolellat, parelles que ballen, dones belles... Una terra màgica plena de gent adorable i lliure: la cançó va sortir l'any 1976, poc després que la revolució portuguesa dels clavells acabàs amb el temps de la colònia. Tot allò que després hem anat sabent de Moçambic, però, no ens ha remès a l'Edèn sinó a l'Infern: una devastadora guerra civil, el territori més infestat de mines del món, un país que sovint ocupava el darrer lloc a les classificacions internacionals de prosperitat o de benestar. No acaba de ser la mena de lloc del qual diríem, com Bob Dylan a la cançó, que «està molt bé per passar"hi una setmana o dues». I ara, les inundacions.
Segona. Les persones enfilades als arbres ens han recordat tràgicament el baró rampant d'Italo Calvino. En aquella extraordinària paràbola del mestre italià, la decisió del baró de viure a dalt d'un arbre, sense baixar"ne mai, era la metàfora d'una voluntat extrema d'excel·lència moral, d'una exigència de viure incontaminat per les normes convencionals de la societat. ¿De què eren metàfora aquestes altres persones pujades als arbres de Moçambic, esperant l'helicòpter salvador mentre veien els cadàvers de les cabres que suraven al seu voltant? ¿De què esdevenien l'emblema definitiu quan quien de l'arbre, en paraules que vàrem sentir a un membre de la Creu Roja, «com fruita madura»?
Tercera. La imatge de la nina nascuda a dalt d'un arbre ha fet la volta al món. Aquest infant també se'ns apareix com l'envers dramàtic d'aquells nins i nines que neixen als avions i que d'aquesta manera, segons es contava, es guanyen el premi de poder viatjar gratuïtament en la companyia durant tota la vida. No sé quins drets donarà a aquesta nina el seu estrany naixement: potser ha cobrat una fama que li reportarà alguna oportunitat més de la que li corresponia. En qualsevol cas, si hagués estat una nina normal del Moçambic d'abans de les inundacions, hagués tengut un 13% de possibilitats de no arribar a l'any, un 20% de possibilitats de no arribar als cinc anys i un 20% de possibilitats d'haver nascut amb un pes massa baix.
Quarta. Les catàstrofes naturals no tenen culpable: són fatalitats. Potser ha faltat, tanmateix, en les informacions i reflexions que han sorgit entorn a les inundacions de Moçambic, referències a les relacions entre aquesta violència de la natura i el canvi climàtic generat per l'home. Qualsevol que ho faci pot ser acusat de catastrofista, o de cometre la irresponsabilitat d'establir cusalitats que la ciència no pot demostrar.
El fet és, però, que en aquests darrers mesos dues institucions del prestigi del Worlwatch Institute i del National Climatic Data Center d'Estats Units han alertat sobre la relació entre l'escalfament global i la major incidència que tenen, i que tendran en el futur, les sequeres, les pluges torrencials i els huracans. No està de més recordar, potser, una iniciativa que va anar al Parlament Europeu l'any 1998, i que proposava que els grans huracans adoptassin, en lloc dels arbitraris noms acuals, noms de grans companyies petrolieres. Així, per exemple, l'huracà Mitch podria haver estat l'huracà Shell o l'huracà Exxon"Mobil. Això no hauria salvat cap vida a Moçambic, però potser ajudaria a entendre coses que ens poden ajudar a salvar vides del futur.
