Tornem"hi, ja hi som un altra vegada a la prada de les cebes. L'aldarull format per la pujada al poder de l'ultradretà Haider ha dut nombrosos articulistes i no menys periodistes a posar el crit en el cel dient que tornava el Hitler del nou mil·lenni. Sempre, i aquí jugava un cop més la concepció judeocristiana de la nostra societat, la culpa és dels altres i ens atorgam els papers de víctimes propiciatòries. La cultura globalitzadora ja ha emès el seu veredicte de culpabilitat envers la nova formació governant i no deixa espai per a l'autocrítica, això mai, no fos que el poble es despertés i haguéssim de córrer..., diuen els de sempre.

No sóc sospitós de ser un ultradretà i em fa mal la consciència i l'esperit quan veig que demagogs de tercer ordre són capaços d'ensarronar tot un poble i fer"lo combregar amb rodes de molí. No obstant això no puc culpar únicament el poble per haver triat aquesta opció si vull fer l'autocrítica cap a tots els que creiem que és nostra la culpa, per no haver solucionat els problemes quotidians, dins la forma i la norma democràtica.

Tal volta estam aplicant a la democràcia formes antigues i en aquest procés de canvi produït pel desenvolupament tecnològic no hem sabut dir"li a la gent que les coses no són com abans i que és necessari evolucionar en les formes de gestió de la res publica; els partits polítics van canviant cap a models més publicitaris i electorals, fugint d'elements participatius i assemblearis més propis de la Revolució russa i d'una esquerra antiga i caduca, que dels temps d'avui i d'aquest nou mil·lenni. Les opcions intermèdies encara tenen un cert futur i dins aquesta nova definició el paper dels mitjans de comunicació social és clau, ja que gràcies a les noves tecnologies la informació arriba a qualsevol indret, per petit que sia aquest.

Si d'alguna manera podem batejar el nou segle és amb el nom de la comunicació. Tal vegada la solució és més senzilla del que pareix i s'ha de començar per un canvi semàntic. Les paraules tenen un poder més gran del que a simple vista sembla, i hauríem de canviar l'expressió «Govern de», pel d'«Administració de» i la vocació de servei que té reflectida l'organització administrativa a la nostra Constitució, que és viva i ben viva a pesar que algú la vulgui matar (la salut és bona), es veuria enfortida i el ciutadà se sentiria més secundat pel seus servidors. En anglès un funcionari és un public servant; les paraules tenen la seva importància i no podem oblidar que el que paga és ell i no el polític de torn que intenta monopolitzar el seu funcionament.

La vida no és més que una lluita entre la realitat i la utopia i els conflictes generats per aquesta disfunció. No podem oblidar que els polítics són part de la nostra vida i ells són també part de la nostra disfunció. Hem de veure amb claredat que les seves formes d'actuació vénen mediatitzades pel fet del grau d'esquizofrènia produïda pel fet de ser uns personatges públics i que la seva imatge preval més que la seva vertadera identitat. Per tant i per acabar no jutgem els casos de Haider o El Ejido pels fets que s'han produït, hem d'arribar fins a les causes que han originat que es produeixin, i així podrem eradicar el mal d'arrel.