Les Illes Balears són un cas inaudit. Per a mi són tot un fenomen digne de dissecció atenta. De moviments socials i ideològics que manifestin, sense embuts, llurs conviccions catalanes n'hi ha més aviat poquets. Aquí, allò que més abunda, si més no numèricament, són dues tipologies ben marcades. O ens sentim espanyols, per bé que sigui sense febrilitats accentuades, però espanyols al capdavall. O, segona, ens sentim, simplement, de l'illa nadiua, ras i curt. Ara bé, balear, autènticament balear, ningú no s'ho sent. Ningú no projecta aquesta mena de sentiments. La idea de país, entès amb generositat interinsular, és una pura fotesa, una extravagància il·lusòria pròpia d'esperits beneits. Res, però, de tangible o creïble.
Dins aquest panorama ben complex que dibuix, hi conviu un aspecte ben curiós, que fa de mal comprendre, si més no al meu modest enteniment. Enmig d'una consciència de catalanitat tan migrada, i sovint blasmada per grans capes socials, resulta que totes i cadascuna de les illes celebra expressament i entusiasta la seva respectiva catalanitat més pregona i indiscutible. Vull dir que l'exaltació absoluta de la menorquinitat pren formes concretes de catalanitat; i concretes són les formes catalanes de la diada d'Eivissa i Formentera, o la mallorquina de l'Estendard.
En efecte, aquí, cada illa rememora llur identitat catalana amb perspectiva insular, però rigorosament desconnectada "barallada, diríem" d'una pretesa realitat superior (interinsular) anomenada balear. Menorca té la seva diada el 17 de gener, en record de l'entrada a l'illa dels estols d'Alfons III el 1287. Eivissa la fixa el 8 d'agost, commemorativa de l'arribada de Guillem de Montgrí el 1235. I Mallorca fa el 31 de desembre, Festa de l'Estendard, evocadora de la conquesta del territori per Jaume I el 1229. Si més no, aquest ha estat el fet preeminent a Mallorca fins a la recent institució de la celebració del 12 de setembre, que pren memòria de la data en què Jaume II de Mallorca atorgà els privilegis i franqueses del Regne de Mallorques.
Així, idò, no puc deixar de constatar, amb certa perplexitat, que la migrada consciència històrica catalana que, enmig de la quotidianitat, estem disposats a reconèixer, en canvi, la vivim explícitament i massivament durant la diada respectiva de cada illa. A la vegada, però, aquesta mateixa essència no sembla tenir prou dimensió com per esdevenir el denominador comú a l'hora d'instituir una data de convergència interinsular, vàlida, acceptada i efectiva per a tothom. ¿Per què passa aquest estrany fenomen? No tinc pas una resposta contundent. Només som capaç d'imaginar que potser encara vivim sota el pes terrorífic de l'ombra obaga i desagradable de l'extingida Diputació. És potser el meu un punt de vista patològicament insularista "i més encara: d'illa menor, ho reconec", però em creguin que és real i efectiu, d'una força activa i determinant. La Diputació, durant tota la contemporaneïtat, obligà les Illes a fixar una relació en fals, plena de recels, d'un centralisme, abusiu i displicent, absolutament desintegrador, d'encuny a vegades tenebrós, talment com una família els germans de la qual acaben barallats en sentir"se lesionats a l'hora de l'herència.
Ho torn a dir. Em sembla, modestament, que és un fenomen inefable el que es dóna a les Illes. Per separat, fem una festassa d'identitat "és clar que ben catalana, catalaníssima. Ara bé, quan això ho traslladam a un nivell superior, el fracàs és notori i contundent. Plegats, a l'hora d'intentar una mínima unió, no sabem encertar en una qualsevol forma de balearitat. Els saberuts, que s'ho estudiïn. Però si de res els val, un darrer apunt: en el repàs a la història que, durant la passada Diada, es mostrà a Palma en cartró"pedra, no hi havia ni un sol personatge de Menorca, ni d'Eivissa, ni de Formentera. Tampoc cap episodi històric dels petits niells que envolten Mallorca. Si no ens llevam de sobre el pes nefast de la Diputació, no construirem un país normal. Vull dir unit per dins.
