Altre vent

Arribàrem un divendres horabaixa després de la gran panxada de quilòmetres que representa Barcelona"Pamplona d'una sola estirada. Els illencs no tenim el cos fet a tanta carretera. Érem a «Zizur Mayor», un poble dormitori de Pamplona, a dos o tres quilòmetres de la capital, vivendes unifamiliars, qualitat de vida. El meu amfitrió, el José, no em va saber traduir la pancarta ni les pintades que hi havia pertot arreu de les façanes. Mira, no, això de «gudari», ja ho entenc, però la resta, no. No sabia basc, em va dir. Ell era navarrès. I les pintades pertot arreu? Res, són una colla d'infantons, un centenar, però molt feiners, tu, molt retents. A la nit, a l'apartament, vaig arribar a la mateixa conclusió de sempre: no estem informats a bastament. Ni televisió ni papers de diari ens tenen al dia del que passa per allà. Ni a ells del que succeeix per aquí, que aquesta és una altra. Els vaig haver de fer el discurset de sempre: els països catalans no existeixen políticament, però culturalment sí, som fills d'una mateixa mare, la llengua és la mateixa amb totes les varietats que vosaltres vulgueu, però la mateixa, tanmateix. I que les variants lexicològiques no separen l'idioma, ans al contrari, el fan més ric, etcètera. Vaig conèixer també els avantatges de gaudir d'un sistema fiscal de primera divisió: dues universitats completes, una privada, de l'Opus, i una altra, pública, molt ben dotada, pel que em contà en José, que hi té una filla fent"hi feina. La millor assistència hospitalària de l'Estat espanyol. Llistes d'espera? I això què és? Malalts d'urgència pel passadís? Tres o quatre dies per donar"los habitació? Vols dir que no exageres? En una paraula, doblers a dojo, excel·lents rendes «per càpita», diafanitat i zones verdes onsevulla. Bé, sí, el clima plujós també ho propicia, això, bé, sí.

Caminàrem el carrer de l'Estafeta, sense bous, però amb moltes tavernes, anar de «potes» se'n diu per aquelles latituds, mitja abella ben sostinguda i dinàrem al bar, taverna, fonda, o el que fóra, allà a la «Plaza del Castillo», on Hemingway consumava totes les seves exageracions gastronòmiques, etíliques i de les altres, pel que em contaren.

L'endemà visitàrem una fira de mostres de productes més o menys navarresos. El formatge, el vi i el «Pacharan» sí que ho eren, la resta... Però el que em cridà molt l'atenció fou un estand d'una anomenada «Nautica Irisarri» que exposava motos nàutiques, llanxes d'eslora considerable i motors aquàtics de totes les potències. Aquell estand a Ciutat de Mallorques, bé, però allà dalt?, a 500 i busques de quilòmetres de la mar?, per a mi representava una antonímia. Comercial almenys. Ho vaig comentar a l'Amador, un bon pitot de companyia que era al meu costat. Va mirar el prospecte i em va dir, així, ben rabent: Ah, sí, però aquest és d'Arguedas, un poble prop d'aquí. I què si és d'Arguedas? Mira, em digué, t'ho explicaré amb un acudit i ho entendràs de seguida: això era un navarrès que se n'anà a Londres de vacances i passà per davant d'un teatre on s'anunciava un concert de piano. Ell, que n'era afeccionat, es parà i llegí el nom del concertista. Resultà que era espanyol i navarrès per afegidor. Hi entrà i disfrutà d'un bon concert. Quan acabà, no se'n pogué estar d'anar al vestidor a felicitar el concertista. Li donà l'enhorabona i quan estaven a punt d'acomiadament, li digué: veritat mestre que vós sou d'Arguedas? Sí! I com ho heu sabut? Doncs mirau, perquè normalment, un pianista s'asseu i acosta el taburet al piano per començar l'actuació, i ho heu fet talment a l'inrevés, us heu assegut al taburet i ra"rac!, heu estirat el piano cap a vós!

Has entès, Biel, el que significa per aquí ser d'Arguedas? Sí, Amador, sí que ho he entès.