Sense apassionament, és fàcil trobar motius per no votar cap
opció majoritària. I això fa que els arguments favorables no siguin
gens engrescadors. Si començam pel PP, trobam una trajectòria de la
gestió econòmica molt positiva: tret dels indecorosos detalls
d'amiguisme en les privatitzacions, ha sabut contenir el dèficit
públic, ha impulsat la creació de llocs de feina i la riquesa del
país ha augmentat sense desequilibris greus. És el miracle anunciat
de l'ortodòxia econòmica que el senyor Solbes va estrenar, i que el
senyor Solchaga s'havia entestat a ignorar. Però un demòcrata de
centre"esquerra no el pot votar mai. Ni tan sols un demòcrata
pelat: no passa un mes que no surti algú mostrant el llautó
ideològic. Quan no és Mercedes de la Merced o Robles Fraga que
alaben la política franquista, és tot el Grup Popular que es nega a
condemnar al Parlament la sedició del 36, i, per si no quedava
clar, el ministre Serra ens amenaça de tornar a treure l'exèrcit si
no volem la mateixa Espanya que ell. El PP aspira a ser una dreta
civilitzada, però no ho aconsegueix perquè, encara ara, votar"lo
és, també, votar aquesta tropa.
El PSOE també té, per al meu gust, clarobscurs tortuosos.
Votar"lo encara requereix exercir disciplinadament d'amnèsic, i
això és molt difícil quan Felipe González ens refresca la memòria
cada vegada que pot. La darrera, defensant en Pinochet. Pobre
Almunia. Quina creu! No basta, però, l'amnèsia. També hi compta, i
molt, l'esquizofrènia. Per a quin Almunia anirà el vot? Per al del
federalisme assimètric o per al que posa en un compromís els seus
amics catalans atacant la llei de normalització lingüística que
ells també votaren? I aquí, qui s'adjudicarà el vot? El PSIB de
n'Antich o el PSOE de na Nájera? Benhaja tenir les coses
clares!
El problema del PSM no és, en canvi, mental, sinó físic. Els
seus militants i simpatitzants van capcots i no troben en els
dirigents i en la seva política el reconstituent necessari. La cosa
va començar quan, després de la il·lusió de tenir un diputat amb
l'empenteta d'UM, els varen treure la mel dels llavis i ja no hi
haurà diputat. I n'hi ha, fins i tot, d'emprenyats: ara resulta que
en el Pacte de Progrés hi ha l'acord de no dictar lleis per
protegir més el català, però sí que se'n dictaran i se'n dicten per
protegir més el territori. I al PSM, ja és mala sort, li ha tocat
la Conselleria del desencant. En Cil Buele es mereix una artilleria
millor per a aquesta capanya. I és que el PSM presenta un negre. Un
negre, negre. Dels nostres. No com altres mallorquis, que són
negres destenyits.
Unió mallorquina treballa el vot d'una alta manera. Crec que fa
uns quants mesos que en Lacy va fer alguna proposta d'urbanisme, i
que va sortir cosa de fer una candidatura nacionalista que ha
resultat ser centralista (la broma és fàcil perquè l'operació,
segons sembla, s'ha limitat a la incorporació de residus de la
Unión de Centro Democràtico). De manera que les eleccions han
agafat aquest partit en plenes vacances. També és mala sort.
Aquesta és, almenys, la percepció que en té l'electorat. La veritat
deu ser que UM passa del nacionalisme i cerca més els vots del PP
que els del PSM, i unes eleccions espanyoles no són el millor
terreny per a aquesta maniobra.
Quant a Esquerra Unida, el problema és saber si són o no són
comunistes. I si ho són, encara hem d'aclarir si és més important
haver estat dels que s'oposaren clarament al franquisme o pesa més
la seva antiga tirada a l'estalinisme. A Itàlia ho resolgueren,
però aquí no saben amollar aquella cultureta que tant va costar
adquirir, i que tant vestia, en el seu moment.
Amb els més modests no hi ha ambigüitats: ofereixen allò que
tenen i no enganyen ningú. Els verds venen metafísica, i els
republicans metapàtria.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.