Sense apassionament, és fàcil trobar motius per no votar cap opció majoritària. I això fa que els arguments favorables no siguin gens engrescadors. Si començam pel PP, trobam una trajectòria de la gestió econòmica molt positiva: tret dels indecorosos detalls d'amiguisme en les privatitzacions, ha sabut contenir el dèficit públic, ha impulsat la creació de llocs de feina i la riquesa del país ha augmentat sense desequilibris greus. És el miracle anunciat de l'ortodòxia econòmica que el senyor Solbes va estrenar, i que el senyor Solchaga s'havia entestat a ignorar. Però un demòcrata de centre"esquerra no el pot votar mai. Ni tan sols un demòcrata pelat: no passa un mes que no surti algú mostrant el llautó ideològic. Quan no és Mercedes de la Merced o Robles Fraga que alaben la política franquista, és tot el Grup Popular que es nega a condemnar al Parlament la sedició del 36, i, per si no quedava clar, el ministre Serra ens amenaça de tornar a treure l'exèrcit si no volem la mateixa Espanya que ell. El PP aspira a ser una dreta civilitzada, però no ho aconsegueix perquè, encara ara, votar"lo és, també, votar aquesta tropa.
El PSOE també té, per al meu gust, clarobscurs tortuosos. Votar"lo encara requereix exercir disciplinadament d'amnèsic, i això és molt difícil quan Felipe González ens refresca la memòria cada vegada que pot. La darrera, defensant en Pinochet. Pobre Almunia. Quina creu! No basta, però, l'amnèsia. També hi compta, i molt, l'esquizofrènia. Per a quin Almunia anirà el vot? Per al del federalisme assimètric o per al que posa en un compromís els seus amics catalans atacant la llei de normalització lingüística que ells també votaren? I aquí, qui s'adjudicarà el vot? El PSIB de n'Antich o el PSOE de na Nájera? Benhaja tenir les coses clares!
El problema del PSM no és, en canvi, mental, sinó físic. Els seus militants i simpatitzants van capcots i no troben en els dirigents i en la seva política el reconstituent necessari. La cosa va començar quan, després de la il·lusió de tenir un diputat amb l'empenteta d'UM, els varen treure la mel dels llavis i ja no hi haurà diputat. I n'hi ha, fins i tot, d'emprenyats: ara resulta que en el Pacte de Progrés hi ha l'acord de no dictar lleis per protegir més el català, però sí que se'n dictaran i se'n dicten per protegir més el territori. I al PSM, ja és mala sort, li ha tocat la Conselleria del desencant. En Cil Buele es mereix una artilleria millor per a aquesta capanya. I és que el PSM presenta un negre. Un negre, negre. Dels nostres. No com altres mallorquis, que són negres destenyits.
Unió mallorquina treballa el vot d'una alta manera. Crec que fa uns quants mesos que en Lacy va fer alguna proposta d'urbanisme, i que va sortir cosa de fer una candidatura nacionalista que ha resultat ser centralista (la broma és fàcil perquè l'operació, segons sembla, s'ha limitat a la incorporació de residus de la Unión de Centro Democràtico). De manera que les eleccions han agafat aquest partit en plenes vacances. També és mala sort. Aquesta és, almenys, la percepció que en té l'electorat. La veritat deu ser que UM passa del nacionalisme i cerca més els vots del PP que els del PSM, i unes eleccions espanyoles no són el millor terreny per a aquesta maniobra.
Quant a Esquerra Unida, el problema és saber si són o no són comunistes. I si ho són, encara hem d'aclarir si és més important haver estat dels que s'oposaren clarament al franquisme o pesa més la seva antiga tirada a l'estalinisme. A Itàlia ho resolgueren, però aquí no saben amollar aquella cultureta que tant va costar adquirir, i que tant vestia, en el seu moment.
Amb els més modests no hi ha ambigüitats: ofereixen allò que tenen i no enganyen ningú. Els verds venen metafísica, i els republicans metapàtria.
