Lleialtats i lleialtats

Davant la fortíssima afecció al càrrec "o al poder" que demostren els polítics sefardites, el cas és una mica sorprenent. Realment, el que ha estat típic fins a hores d'ara ha estat que els ministres afectats per algun escàndol o irregularitat s'hagin resistit de mala manera a abandonar la poltrona abans de, eventualment "en alguns, pocs casos", donar un pas tan penós. En efecte, el més freqüent ha estat que s'hagin sortit amb la seva i "per moltes protestes que hagin concitat" no hagin posat el mac en terra, honestíssims i meritíssims pares de la pàtria ells.

Ja és ben ver allò que per a qualsevol cosa, afer o modus operandi, manca quasi sempre alguna tradició. I si això és així, cal dir que a Sefarad ha mancat fins ara una cultura de la dimissió. I no deixa de ser paradoxal que, quan aquesta cultura de tocar el dos oportunament i decentment "de motu propio i no per cap mena de pressió" comença tímidament a instaurar-se entre la nostra classe política (de fet, el de Pimentel és el segon cas semblant que s'haurà donat en els darrers deu anys "sense precedents quant a botar-se la notificació prèvia al cap de govern") s'hagin expressat tantes reserves i tants d'emperons en els nostres mitjans de comunicació.

Cal afegir tot d'una que no hauríem de confondre lleialtat i cortesia i, especialment, que la pràctica i el mateix concepte de la lleialtat política semblen més aviat realitats prou vidrioses, prou trencadisses o prou escarransides. En la immensa majoria dels casos, la veritat és que un sospita que la lleialtat al partit o al líder o als capgrossos del partit resulta esser senzillament una actitud motivada per l'interès de no perdre el lloc o la menjadora, més que cap lleialtat strictu senso. Òbviament, un capteniment tan poc desinteressat com aquest "per allò que va dir l'inefable Alfonso Guerra: «el que se mueve no sale en la foto» "difícilment pot esser denominat lleialtat. En teoria, la lleialtat és una qualitat moral tan desinteressada que fins i tot pot arribar al sacrifici individual o personal de qui l'experimenta. Parlar, doncs, de lleialtats partidistes o partidàries resulta massa sospitós en la majoria dels casos.

Per altra banda, convé no oblidar que en la vida quotidiana es poden donar sovint conflictes entre lleialtats diferents. Val a dir que la vida requereix l'establiment d'una jerarquització de les diverses lleialtats. Un pot esser lleial al seu gos fins a un cert punt però, en cas de conflicte, sembla que ha de ser més lleial envers la seva dona. Si això és així "i reconec que he escollit un exemple una mica insidiós", sembla també que la lleialtat a les idees ha de passar part damunt la lleialtat als líders o a aquestes organitzacions col·lectives que es diuen partits polítics, la majoria de les quals resulten altament deficitàries en matèria de democràcia interna.

És clar que en el cas d'una realitat plurinacional com Sefarad la cosa encara es complica més. Què volen que els digui? A mi, ni el senyor Aznar ni el senyor Almunia no m'inspiren cap fidelitat. I sols clares vegades "en circumstàncies particularment dramàtiques, com les recents del salvatge atemptat d'ETA a Gaztehiz o Vitòria" m'inspiren algun respecte. De més a més, a part de les fidelitats futbolístiques i esportives en general, la veritat és que tampoc no crec que les fidelitats siguin moneda gaire corrent en la nostra penible vida col·lectiva.