Coses mai vistes, la dimissió sobtada d'un ministre, anunciada
primer en roda de premsa que comunicada al cap del govern "per
cortesia o en demanda de la seva benedicció apostòlica", i tot el
conseqüent rebombori i la xàtxara sobre la seva presumpta
immaduresa política i la manca de lleialtat política de l'agosarat
dimissionari, ens donen peu a fer algunes consideracions sobre
l'extraordinària infreqüència o raresa de la feta per aquestes
latituds de Sefarad i, sobretot, sobre el més aviat infreqüent
fenomen de la lleialtat entre nosaltres.
Davant la fortíssima afecció al càrrec "o al poder" que
demostren els polítics sefardites, el cas és una mica sorprenent.
Realment, el que ha estat típic fins a hores d'ara ha estat que els
ministres afectats per algun escàndol o irregularitat s'hagin
resistit de mala manera a abandonar la poltrona abans de,
eventualment "en alguns, pocs casos", donar un pas tan penós. En
efecte, el més freqüent ha estat que s'hagin sortit amb la seva i
"per moltes protestes que hagin concitat" no hagin posat el mac en
terra, honestíssims i meritíssims pares de la pàtria ells.
Ja és ben ver allò que per a qualsevol cosa, afer o modus
operandi, manca quasi sempre alguna tradició. I si això és així,
cal dir que a Sefarad ha mancat fins ara una cultura de la
dimissió. I no deixa de ser paradoxal que, quan aquesta cultura de
tocar el dos oportunament i decentment "de motu propio i no per cap
mena de pressió" comença tímidament a instaurar-se entre la nostra
classe política (de fet, el de Pimentel és el segon cas semblant
que s'haurà donat en els darrers deu anys "sense precedents quant a
botar-se la notificació prèvia al cap de govern") s'hagin expressat
tantes reserves i tants d'emperons en els nostres mitjans de
comunicació.
Cal afegir tot d'una que no hauríem de confondre lleialtat i
cortesia i, especialment, que la pràctica i el mateix concepte de
la lleialtat política semblen més aviat realitats prou vidrioses,
prou trencadisses o prou escarransides. En la immensa majoria dels
casos, la veritat és que un sospita que la lleialtat al partit o al
líder o als capgrossos del partit resulta esser senzillament una
actitud motivada per l'interès de no perdre el lloc o la menjadora,
més que cap lleialtat strictu senso. Òbviament, un capteniment tan
poc desinteressat com aquest "per allò que va dir l'inefable
Alfonso Guerra: «el que se mueve no sale en la foto» "difícilment
pot esser denominat lleialtat. En teoria, la lleialtat és una
qualitat moral tan desinteressada que fins i tot pot arribar al
sacrifici individual o personal de qui l'experimenta. Parlar,
doncs, de lleialtats partidistes o partidàries resulta massa
sospitós en la majoria dels casos.
Per altra banda, convé no oblidar que en la vida quotidiana es
poden donar sovint conflictes entre lleialtats diferents. Val a dir
que la vida requereix l'establiment d'una jerarquització de les
diverses lleialtats. Un pot esser lleial al seu gos fins a un cert
punt però, en cas de conflicte, sembla que ha de ser més lleial
envers la seva dona. Si això és així "i reconec que he escollit un
exemple una mica insidiós", sembla també que la lleialtat a les
idees ha de passar part damunt la lleialtat als líders o a aquestes
organitzacions col·lectives que es diuen partits polítics, la
majoria de les quals resulten altament deficitàries en matèria de
democràcia interna.
És clar que en el cas d'una realitat plurinacional com Sefarad
la cosa encara es complica més. Què volen que els digui? A mi, ni
el senyor Aznar ni el senyor Almunia no m'inspiren cap fidelitat. I
sols clares vegades "en circumstàncies particularment dramàtiques,
com les recents del salvatge atemptat d'ETA a Gaztehiz o Vitòria"
m'inspiren algun respecte. De més a més, a part de les fidelitats
futbolístiques i esportives en general, la veritat és que tampoc no
crec que les fidelitats siguin moneda gaire corrent en la nostra
penible vida col·lectiva.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.