La crisi d'Els Verds

Què ha passat aquesta setmana amb tot això de l'aigua? Sembla que una certa dissensió entre la consellera de Medi Ambient i el president. En un govern format directament per cinc partits (PSIB, PSM-Mallorca, PSM-Menorca, EU i Els Verds-Mallorca) i que necessita el suport imprescindible d'un altre (UM) com també el del Pacte progressista pitiús (dins del qual, a més dels ja citats PSIB i EU, també hi ha ERC, ENE, Els Verds-Eivissa, independents i, a més, els progressistes formenterencs), resultant per tant que s'han de congeniar interessos i opinions, per alguns temes importants almanco i encara que sigui indirectament, de fins a 11 partits o grups polítics que són el seu suport parlamentari, idò que segur que els problemes derivats de divergències entre els seus membres i suports són el pa seu de cada dia. Si amb un tema com aquest munten l'espectacle del qual hem pogut gaudir aquesta setmana, què no faran quan en vénguin d'altres que són, almanco avui per avui, potencialment molt més explosius, com per exemple l'ecotaxa? Les generalitzades «explicacions» de la manca d'experiència governamental d'Els Verds que es dóna entre els seus socis com a explicació edulcoradament enverinada pel que ha passat, no basten. Les reaccions que s'han produït entre els partits indiquen que qualque cosa no explicada públicament ha passat, i que per cert poca cosa té a veure amb l'aigua. Això que ara l'únic dolent de la pel·lícula sigui el PP, que a través d'Emaya ha procurat fer barallar els bons germans de la família progressista, nacionalista i ecologista, i que aquests, sants angelets, han caigut en la trampa i s'han barallat fins que el Senyor els ha donat l'enteniment suficient per adonar-se que els pèrfids conservadors són els vertaders dimonis... idò bé, que per ventura qualque ànima generosa s'ho creu, però és mal de fer, sincerament. Si encara la crisi s'hagués reduït a l'àmbit estrictament institucional per ventura hauria estat més creïble. Però quan la batalla ha estat directament entre partits, es digui el que es digui no estam davant simples divergències intragovernamentals, les quals sempre són del tot esmenables en el si, discret, de la sala de reunions del Consolat de la Mar. En el deplorable espectacle d'aquesta setmana hi ha algunes dades clau que ara, per cert, pareix que a ningú no li interessa recalcar però que són del tot originals en la història de les relacions entre partits. Primer, el portaveu d'Els Verds fa una roda de premsa per denunciar una mena de conspiració contra la seva formació, per part de «sectors» del PSIB. Fins aquí, res excessivament extraordinari entre els membres de la unió temporal de partits contra el PP, perquè cal recordar que el passat mes d'octubre el PSM, a través d'una carta del seu secretari general adreçada als militants (i a bastament citada, reproduïda i comentada per la premsa, per tant amb tant o més publicitat que la roda de premsa ecologista), aquest ja denunciava també una conspiració del PSIB i UM amb l'objectiu d'aniquilar el seu partit. L'original d'aquesta setmana ha estat que el PSIB ha constestat la «conspiració» denunciada per Els Verds amb una prepotència que en el cas del PSM només va suposar el silenci. Els socialistes, que es feren el longuis amb el PSM, contestaren a Els Verds que ho bé rectificaven o «que s'atenguin a les conseqüències». Els pobres verds, i aquesta és realment la gran aportació extraordinària a les formes polítiques, feren divendres una roda de premsa per flagel·lar-se públicament en una humiliació política sense precedents, demanant perdó al PSIB. El que ha passat exactament en el Govern per ventura no ho sabrem. Pero que entre Els Verds i el PSIB hi ha de tot manco «bon rotllo», segur.