La «tuna»

Amb els Reis d'Espanya, comparegueren els «tunos» a la UIB. Diuen que solen comparèixer allà on són els reis, serà perquè a aquests els agrada la xaranga. I tal volta ens ho creim, que els agrada, i no és així. En tot cas, a parer del carrer, els Borbons són de gusts castissos, i si el carrer ho diu ja no hi ha ningú capaç de restituir-los la bona anomenada. De tota manera, els «tunos» tenen els seus admiradors. D'infant, jo era un d'ells. Amb molt de gust hauria volgut ésser aquell «tuno» que va davant de tots fent cucaveles. És clar, que mai no m'hauria atrevit a fer-ne enmig del carrer ni a vestir-me amb roba que no m'escau. Sobretot, si tenim en compte l'anomenada que tenen els «tunos» d'ésser uns babaus de casa bona. Se la guanyaren a la postguerra, aquesta anomenada, quan eren la branca més rossinyolenca de la joventut d'Acció Catòlica i dels col·legis majors. La «tuna» transmetia una manera d'ésser alegre i desembarassada, molt adient per a combatre l'esperit pessimista del noranta-vuit que, aleshores, s'havia multiplicat per trenta-sis. Tanmateix, ambdues actituds "la rossinyolenca i la pessimista" es complementaven. La joventut mística que sabia donar la vida per un ideal segons la recatòlica joseantoniana, també sabia divertir-se sense passar-se. Eren, els «tunos», l'exponent de la primera joventut nacionalsindicalista que havia crescut amb la cançó als llavis, no endebades Millán Astray, tot just acabada la guerra, havia fet que Franco institucionalitzàs a les escoles el «Día de la Canción». Quan els pares de bona part d'aquells al·lots amb ganglis es podrien als camps de concentració i la gent passava una fam que no és de dir, els infants cantaven a les escoles estrofes patriòtiques o d'una cursileria espantosa. És clar, el costum crea hàbit, i els que eren nets de cor "que solien ésser els que no tenien ganglis" en arribar a la universitat es feien «tunos». I feien el seu paper. Aquelles cançons que interpretaven eren una aposta a favor de la singularitat espanyola. Clavelitos, La Morena de la Copla, Doce Cascabeles i tants de pasdobles com vulgueu, venien a dir-nos que «España no se rinde» davant l'empenta imparable del fox-trot i del bolero a les sales de festa. La «tuna» sempre va comptar amb força simpatia entre la gent de la Dictadura. No sé si Fraga va ésser «tuno», però és possible que ho fos. Devia ésser el que pegava bots com el dimoni cucarell, perquè, a diferència d'altres com jo, ell és dels que mai no han tingut vergonya. A més a més, és probable que la veu de la consciència ja li digués que qualque dia el carrer seria seu. La «tuna» és cosa de dretes. No em costa gens d'esforç imaginar-me la il·lusió que li devia fer a una Ana Botella en edat de festejar, sentir cantar la «tuna» sota la seva finestra. En canvi les dones d'esquerres encara s'ajusten a l'esquema femení que va dibuixar madame de Beauvoir i no valoren que els facin la cort amb detalls de sensibilitat decimonònica. Motiu de més perquè els «tunos» accentuïn la seva pertinença a la parafernàlia de la dreta. En temps de Nadal Batle mai no camparen a ple pel campus de la UIB. Tant morfològicament com espiritualment, Nadal es trobava a les antípodes d'ells. Caminava com un ànec "i ja el fareu caminar a pas de tamborino, a un ànec!" i, sobretot, no s'identificava gens ni mica amb tot allò de Francisco Alegre, patapam, xim-xim. Així que ni se li va passar remotament pel cap la possibilitat que en els seus dominis actuàs una «tuna». Aquella universitat, la de Nadal, feia la impressió d'escorar cap a l'esquerra. Era un altre temps, aquell, és clar. I tot canvia, per bé que els estudiants independentistes i d'esquerra facin sentir la seva veu. El retrocés alarmant del català com a idioma d'ús acadèmic, l'aparició d'un bloc d'universitaris conservadors, l'histerisme d'aquests o d'altres estudiants per aconseguir un autògraf de Pérez Reverte, etcètera, etcètera, ens donen a entendre que la «tuna» ha aparegut a la UIB com a exponent del tarannà de la gent que ara per ara la configura majoritàriament.