El tabú de l'aigua

El tema de l'aigua sempre tendrà per a nosaltres un component d'irracionalitat perquè ha estat massa necessària i massa escassa durant milers d'anys. Com per als àrabs, que tenen les arrels en el desert, és un tema obssessiu. Encara ara, quan l'agricultura ja no compta, si compram una finca, la qüestió essencial és si té o no té aigua. Aquesta obssessió fa que acceptem acríticament qualsevol discurs màgic sobre aquest recurs. I el discurs dels ecologistes té més elements ideològics que racionals. El professor Margalef deia que entre l'ecologisme i l'ecologia hi havia la mateixa relació que entre el socialisme i la sociologia. Per això, l'ecòleg més brillant de Catalunya no va ser mai ecologista. I per això mateix els ecologistes es permeten tractar les necessitats d'aigua a la seva manera sense que ningú no se'n faci creus. Les nostres illes són deficitàries en quasi tot: cuir per fer sabates, porcs per fer sobrassades, llençols per als nostres hotels, energia per als cotxes i per al consum domèstic o industrial, etc..., i no passa res: es duen de fora, es paguen, fan un servei que cobram molt bé als turistes i aquí s'acaba la història. Les nostres carreteres estan embossades i tothom troba que hi hauríem de posar remei, però ningú no proposa deixar d'importar cotxes ni aturar l'operació vaixell, aquest cop ple de gasoil. Descomptant la possible ineficiència d'un transport tan aparatós, per què de Tarragona pot arribar benzina però no aigua? L'error, molt habitual en l'ecologisme, sol estar en la selecció perversa d'instruments poc útils per assolir objectius vàlids: tots estam d'acord a limitar l'afluència de turistes durant l'estiu, però l'aigua no ha de ser el factor que determini quants en podem suportar. Preservar el territori, protegir el paisatge o evitar la congestió són objectius que hem de voler assumir, però no conformar-nos a viure amb poca aigua, perquè es pot comprar, fabricar o canviar-ne l'ús. I s'ha d'obtenir, simplement, de la manera més racional i econòmica possible: l'opció d'Els Verds no té perquè ser la més eficient. A curt o llarg termini podem comptar amb aigua procedent del transport de la Península, de la recuperació de la que malgasten els pagesos, de les pèrdues de les canonades de Palma, de sa Costera o de la mar. Abans l'aigua era un factor limitatiu perquè no es podia transportar ni fabricar. Avui això només és una qüestió de preu, i aquí hi ha dues coses: duros per pagar l'aigua i voluntat de no suportar restriccions. Però hi ha una determinació encara més rotunda: volem mantenir i millorar la nostra estructura econòmica, i l'aigua bona i abundant és un factor bàsic per a una oferta de serveis turístics de qualitat. De manera que, si els poders públics no solucionen el problema d'una manera eficient, la iniciativa privada trobarà remeis, per cars que siguin, i després, a les eleccions, passarà factura del desgavell. Les dessaladores particulars o el transport massiu amb camions-cisterna són alternatives que adoptarem abans de renunciar al confort de l'aigua suficient. La responsabilitat dels poders polítics és, en aquest tema, total. Si l'aigua no fos un bé públic, si govern i municipis no la volguessin controlar en nom de valors suposadament superiors, en sobraria. Molt més de la meitat de l'aigua aprofitable a Mallorca es destina a usos agrícoles absolutament improductius: com que és gratuïta i, a més, no pot ser venuda, aleshores els pagesos la tuden. A Mallorca no hi ha carestia de cap producte que pugui ser comprat i venut. Si n'hi ha d'aigua és perquè la seva gestió està tutelada pel poder públic: això hauria de multiplicar la seva responsabilitat i dedicació, però fins ara només hem rebut sermons, renyades per tudats i amenaces de restriccions. Sense que això signifiqui cometre cap irresponsabilitat, no volem ni podem ser la consciència conservacionista del planeta. L'aigua, com l'aeroport o la seguretat ciutadana, és un sector estratègic de la nostra economia i ha de tenir un tractament privilegiat. No es pot deixar en mans de criatures que juguen a posar en pràctica les seves quimeres. No s'hi juga, amb les coses de menjar. No podem fer experiments i córrer riscs. A la Conselleria, nova de trinca, se li va cremar Artà. Mala sort, varen dir. Les societats modernes i riques no estan pendents dels accidents meteorològics. La previsió substitueix l'atzar. Ara no hi valdran excuses. Tanmateix tampoc no les varem creure aquest estiu.