Miquel Fullana

Una altra de les casualitats de la vida i de la mort, va ser la que es produí el passat dimecres, el dia que sabíem de la mort de don Miquel Fullana i Llompart, aquest home fet de coratge i republicà fins a la medul·la i que ens deixava el mateix dia que el rei d'Espanya visitava la UIB.

En Miquel Fullana va ser membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca, va militar a Esquerra Republicana Balear i fou un dels socis fundadors de l'Obra Cultural Balear.

En Miquel Fullana va patir presó a causa del seu compromís militant i era una de les principals baules que entroncaven l'activisme en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes a Mallorca abans i després de la repressió franquista. Va exercir d'arquitecte i a banda d'elaborar l'utilíssim (segons els entesos en la matèria) Diccionari de l'Art i dels Oficis de la Construcció, va participar en la construcció de diversos edificis emblemàtics, entre els quals, paradoxalment, el palau de Mar i Vent, que malgrat els hereus de Saridakis, ja veuen en quines mans ha caigut.

Miquel Fullana l'arquitecte d'un país en construcció, el delineant dels somnis de llibertat, el republicà d'una sola peça, ens ha deixat. Se l'ha enduit la mort, que sempre és republicana.

Trobarem a faltar el seu coratge, la força del seu gest i la moral del seu exemple permanent. Però ens queda la lliçó magistral de la seva trajectòria i els records de la seva presència en multitud d'importants ocasions. Don Miquel Fullana va ser, entre moltes altres coses, un exemple per als joves compromesos amb la defensa de la llibertat i de la identitat del nostre poble. Els joves que tenguérem la sort de conèixer-lo, el durem sempre entre els nostres records. El recordarem en la seva intervenció, l'1 de juliol de 1994, a la sala d'actes de Sa Nostra de Palma, en la presentació de la plataforma Joves de Mallorca per la Llengua. Les seves paraules d'ànim, entusiastes i simpàtiques, ens ompliren d'emoció i de bons auguris. Tendrem ben present la imatge d'un Miquel Fullana emocionat, amb un gaiato a una mà i encenent la Torxa del Correllengua de 1995 amb l'altra. I tot seguit, fent el primer relleu a Toni Prats, aleshores porter del Mallorca. Recordarem aquell Miquel Fullana que amb més de noranta anys era capaç de presentar-se a la plaça de Cort, en ple 31 de desembre i saludar i encoratjar els joves independentistes que eren allà xiulant les forces d'ocupació espanyoles.

I la mort, que no per republicana és necessàriament justa, se l'endugué sense deixar-lo veure com un centenar llarg de joves independentistes de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) mostraven el seu rebuig a la monarquia espanyola, malgrat la presència exagerada de policies de tot pelatge, a pocs metres del màxim representant d'aquesta.

En Miquel Fullana, des del cel republicà, segur que va somriure i va pensar que, gràcies a aquests joves valents i conscients, els fonaments del nostre país són més sòlids que mai.