Videòfils per força

Llavors, una de dues. O un s'aferra a la cafetera "primer per aguantar la nit en vetlla, després per suportar l'endemà de treball" o aprofita les funcions de programació d'aquell sant aparell anomenat vídeo que no pot mancar a la llar del cinèfil, paradoxalment. I és que els cinèfils són avui videòfils, més i més a una terra com aquesta, on la Filmoteca és sempre una il·lusió en vistes a materialitzar-se, i les apostes per un cinema de qualitat són tan puntuals que sobren dits a una mà per comptar-les.

Mentrestant, les sales illenques s'adhereixen amb afany al sistema dels multicines, tan còmode per a l'espectador i, sobretot, tan rendible per a l'empresari. Franquícies de moda o jocs recreatius poden substituir les tres sales que han tancat a Palma en molt poc temps, negocis que faran molt més profitosa l'explotació del local. Però el que no se sap és com s'omplirà el buit a la cartellera que deixin cinemes autònoms com l'ABC, Astòria o Avenida. Amb l'evidència de les dificultats que té el cinema quan no va de bracet amb el màrqueting per arribar a les nostres sales, és utòpic sols pensar que algun cinema illenc es presti, com en altres capitals, a obsequiar el públic amb la projecció en pantalla gran de films que «tard o d'hora, els fan per la tele». Tard per estar desperts i massa d'hora per haver-nos aixecat, diria jo.

Esper que algú em recordi l'exitosa reestrena d'Starwars "més anomenada «Trilogia», d'un temps ençà" per refermar-me en la decepció que l'art només perviu d'acord amb el seu triomf econòmic. Són les coes a taquilla (creades pels empresaris del novè art i no pels seus consumidors, que no ens enganin) les que possibiliten una determinada oferta cinematogràfica. I mentrestant, els aficionats videòfils s'han d'avesar a crispetes de microones i conformar-se amb veure en gran pantalla nous títols, sovint remakes i revisions d'aquelles «antiqualles» de culte per les quals només la minoria pagaria entrada.