La fira de les vanitats

Un exercici rutinari de reajustamment del rumb que du aquesta nau obliga a repassar els catàlegs de les edicions anteriors d'ARCO. L'objectiu és aclarir què se ha enduit el vent, què ha resistit i què ha estat sempre a recer de la fira de les vanitats. Servidor no record ara si ja m'he referit a una experiència, si més no curiosa, respecte d'ARCO: quan el grup inicial de la Gran Enciclopèdia de Mallorca teníem llarguíssimes reunions destinades a fixar criteris "recordi's que aquí quasi tot es fa per primera vegada", haver tengut presència a ARCO era una raó, per ella mateixa, per incloure un artista amb veu pròpia. La fira madrilenya imprimia caràcter. Qui hi havia passat, entrava en la història. Qui no, com a molt era al purgatori. També n'hi havia que pasturaven pels llimbs. I l'infern estava més poblat que mai. L'Enciclopèdia es va anar fent durant tota una sèrie d'anys..., i al final, que un artista hagués participat o no a ARCO ja no era tan decisiu, ni de molt. Ara, repasses els catàlegs de les edicions de la fira de fa deu anys, dotze, quinze, i sembla que allò que ha passat no és el vent, sinó un cap de fibló, un tornado, riuades, huracans, terratrèmols, maremots... La moda capola sense pietat els seus servents més humils i indefensos. Als més forts, ja els arribarà l'hora, perquè la moda "i ARCO n'és l'eclosió anual" no perdona aquells que se'n serveixen per defensar interessos tèrbols, per enganyar, per estafar, per sorprendre els més incauts en la seva bona fe o en la seva ignorància triomfant. D'aquells catàlegs, n'han desaparegut artistes, galeristes, i tota casta de desaprensius, esnobs de vol gallinaci. També s'hi pot observar com molts de galeristes han abandonat sense manies artistes que fa alguns anys defensaven com els futurs hostes de la història de l'art. (Un possible comprador té dret a preguntar-se si aquests galeristes tenen tan bon criteri com tenien abans). Vanitat de vanitats, mercat que es mostra en la seva més descarnada i implacable llei de l'oferta i la demanda, no aconsegueix tanmateix desorientar aquells que rebutgen l'art prêt à porter, que no admeten la novetat com a valor absolut ni la provocació com a garantia de pervivència.