Ahir mateix, un amic em comentava, amb una certa recança, la
relativa mala sort que va tenir Damià Huguet amb la seva carrera
literària. Cal puntualitzar, per descomptat, que el sintagma
«carrera literària» no deixa d'esser bastant sospitós, tant
estèticament com sobretot èticament. És clar que està massa
relacionat amb els reconeixements que un autor pot obtenir o no
obtenir, en vida, i en definitiva amb el relatiu prestigi que
eventualment pot assolir. Tanmateix, ja se sap que això dels
reconeixements i del prestigi són més aviat fets circumstancials "i
fins i tot una mica elàstics i gairebé diria corruptors (la vanitat
no és mai bona consellera i pot provocar fins i tot un cert
infantilisme, convertir l'artista en un veciat o un aviciat)", fets
circumstancials que, per una altra banda, sovint sols es produeixen
de manera una mica consistent després del traspàs de l'escriptor.
Com també que en matèria de valoracions literàries no hi ha
paràmetres absoluts "pensin el que pensin els neonoucentistes" i,
conseqüentment, tota valoració crítica és sempre una micona
relativa. Perquè la crítica de l'Establishment, al cap i a la fi,
és massa deutora de les modes, està massa subjecta a elles. Tot
garbellat, feliç l'autor, doncs, que pot mantenir una certa
distància "quan més gran millor" respecte a la seva carrera
literària!
Vàrem parlar, amb aquest amic i company de lectures i
d'escriptura, de la mala sort d'en Damià concretament amb els
premis Ciutat de Palma. L'any que hi va presentar Els calls del
manobre "amb el pseudònim de Joan Tarriga i amb un altre títol, Els
somnis de l'òliba", un llibre excel·lent de poesia heavy,
perfectament premiable, el premi Joan Alcover va esser per a un
altre bon llibre, Necròpsia, d'Andreu Vidal, no cal dir que també
perfectament premiable. I en una altra convocatòria, el guardonat
va esser un poemari de Parcerisas, més en línia amb la finor
neonoucentista. També sembla que hi va haver alguna beca que se li
hagués pogut donar i que se va donar a altri. El mateix fet que
arribàs a considerar que era necessari que es posàs a fer d'editor
"posant en marxa tres col·leccions, «Guaret», «Quaderns campaners»
i «La garangola», amb un total de vint-i-sis títols publicats entre
1976 i 1984, amb tot el cost econòmic que això li va suposar,
demostra palmàriament la seva insatisfacció amb les possibilitats
editorials d'aquells anys. I si tenim en compte que tot el que no
es publica en la metròpoli barcelonina pràcticament és com si no
existís "i llavors era exactament igual", també podem apuntar, o
recordar, que l'obra huguetiana no va tenir gaire sort amb la
crítica nostrada.
Però, tot garbellat, també sembla igualment lícit parlar de la
bona sort del poeta, d'aquelles circumstàncies que el varen ajudar
decisivament a fer paret, a alçar paret. Perquè la seva aventura
editorial, per exemple, no hauria estat possible sense la
independència que li va donar la petita indústria de material de
construcció que va heretar del seu pare. També la mateixa
pluralitat dels seus interessos "no sols l'amor per la llengua i
l'escriptura creadora, també el periodisme, la crítica
cinematogràfica i la passió pel cine, la fotografia, l'interès per
la Nova Cançó i l'activisme cultural en general, l'activitat
editora, la pintura i fins i tot la col·lecció de suisekis o pedres
paisatges (podríem dir-ne ready-mades fets per la natura molt avant
la lettre surrealista), coincidint impensadament aquest interès amb
el dels lletrats xinesos i japonesos de fa uns quants segles", tot
aquest esplet esponerós de nobles dèries no hagués estat possible
sense la seva independència econòmica. En definitiva, ja se sap que
la independència artística sempre resulta més efectiva quan es
recolza en la independència econòmica.
Sobretot ningú em negarà que va tenir la grandíssima sort "si
m'és permès de continuar amb aquesta manera d'expressar-me" de
comptar tota la vida amb el suport i l'encoratjament, a més de la
natural estimació, de la seva dona, de la seva esposa. Perquè crec
que el desplegament que va fer en Damià en tants àmbits diferents
"si bé relacionats tots amb el món de l'art, amb el món de la
cultura" no hagués estat possible, malgrat el seu compromís
insubornable amb les seves conviccions i el seu caràcter revingut,
sense alguna cosa més que el nihil obstat de la seva costellíssima.
És a aquesta alguna cosa més "i a qui l'ha donada" que volem ara
retre un sentit homenatge.
Naturalment, que parlar de bona i mala sort és sols una manera
de parlar. La vida de les persones està condicionada per les
circumstàncies però aquest condicionament és sempre relatiu. Al cap
i a la fi, parlar de sort quan consideram l'obra que ens ha deixat
un poeta, no deixa de ser una manera aproximada, més aviat barroera
"si va a dir ver", d'acostar-nos hi.
De tota manera, per aproximatiu que sigui aquest llenguatge
segurament maldestre, davant l'agilitat estètica i comunicativa amb
què se'ns presenten pràcticament tots els caires de la seva
personalitat "en definitiva, davant la seva qualitat de forma i
contingut", no crec que sigui realment inoportuna l'asseveració que
l'amic Damià haurà tengut també bona sort, molt bona sort, amb
l'excel·lent vídeo Damianament Damià Huguet que ha fet el Centre
d'Imatge i Comunicació de l'Obra Social i Cultural de SA NOSTRA.
Feim vots perquè aquesta petita obra d'art "perquè un vídeo també
ja pot esser una obra d'art" i aquesta eina eficaç, a la vegada,
per a la divulgació i promoció cultural, arribi ben aviat a tots
els centres escolars i acadèmics, i a totes les biblioteques i
videoteques, per a estendre com cal els valors que la vida i l'obra
de Damià Huguet, campaner de call vermell, comporten. Jaume Vidal:
chapeau.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.