Els nomenclàtors

TW
0

Hi ha una amiga meva que té un mal vici, el de pensar, i a més te la virtut d'incitar-me a escriure sobre temes genèrics, i ahir, frase feta, em va dir per què no escrivia sobre aquells éssers humans que han fet de la seva vida la professió d'agitadors de consciències de manera professional; ella de manera simpàtica els denomina els nomenclàtors o que pertanyen a la nomenclatura, copiant la definició soviètica, ja que el seu hàbitat natural són les organitzacions socials i polítiques on han fet la seva carrera professional, i jo he decidit adoptar la denominació com un fill, fill bord però fill.

Esbrinar la personalitat d'un nomenclàtor és feina senzilla, ja que respon a uns paràmetres predeterminats en què hi ha una sèrie de característiques comunes que constitueixen el personatge i el fan sense cap mena de dubte entranyable per a l'analista tant polític com per al sociològic.

En primer lloc, el jove nomenclàtor esta mogut per unes inquietuds que el duen a creure que amb la conscienciació social es pot canviar la societat. Sol ser captivat per la figura d'algun pedagog frustrat que amb una retòrica de bon venedor, estil Ramonet, no li venc una manta ni dues les hi regal, envolta com una serp la seva víctima. Es dedica plenament a ser un agit-pop i l'organització li paga un petit sou que ell utilitza per al pagament dels seus estudis, estudis que no acaba mai perquè la seva escala, associacions de veïnats i de caire cultural de la seva barriada són el primer camp de treball, el bressol, on ell duu a terme el seu aprenentatge i on es doctora com a nomenclàtor de primer ordre. Ven que amb el seu sacrifici personal, les hores que dedica a la comunitat no es poden pagar amb res, està treballant per un món millor i per, sobretot, millorar la societat que ens revolta, està carregat de bones intencions i creu de veritat que el seu treball és imprescindible perquè el món vagi millor.

És captat pel sistema polític ja que en ell veuen la pedrera on treballar per un futur, com més llunyà millor, els dirigents dels partits polítics. Li fan creure el dogma del partit com a veritat sacrosanta i ell, nou croat dels segles de la modernitat, es llança a la lluita contra tots els enemics de les idees que representen la modernitat, sigui el partit que sigui es ven la modernitat com a element d'enganxament. Reparteix veritats i excomunions amb la mateixa facilitat que un frare a l'edat mitjana repartia la sagrada forma. La seva fe en estar en possessió de la veritat el fa caure en la banalitat d'un xerraire de fira. L'única preocupació per l'acció oblidant la formació, la seva formació el trabuca dins el dogmatisme. Solament es forma en textos del partit i de la mateixa ideologia ja que ha rebutjat prèviament qualsevol tipus de lectura que no tengui el nihil obstat de la direcció del partit i el que surti de la doctrina oficial és considerat apostasia. Mai no dubta i és una mena de guerrer de l'antifaç i Capitán Trueno i sempre té en el seu punt de mira infidels que convertir i enemics contra els qui lluitar..., qualque vegada, aquests enemics es converteixen en molins on ell havia imaginat gegants. Discutidor de cafè, les tertúlies són l'altre gran camp d'entrenament on el nomenclàtor es troba com a peix dins la peixera i esclafa el seus adversaris amb el verb fàcil i buit que els anys de manipulació li han donat.

El nomenclàtor arriba a la majoria d'edat i comença a passar comptes del que ha estat la seva vida i el balanç és preocupant, ja que les forces per dur a terme la seva tasca no són les mateixes que quan va començar i dins el seu rebost l'únic que hi troba són la quantitat d'enemics que s'ha anat guanyant en el decurs del temps i una intranquil·litat li entra al cos. S'ha casat i la seva dona li diu que menys reunions i més resegons de pa. El corc el duu dins seu, i es demana què dimonis ha fet i per què es troba així. La paradoxa de la infelicitat; ja tenim el nomenclàtor trist i torna a ser un candidat al desencís, no pot més que sentir una certa sensació de fàstic. Ell, que havia lluitat per millorar el sistema, es veu convertit en un estri d'aquells que veuen el sistema com a una eina per ells viure millor, sobre l'esquena dels demés. Acaba dient com tots: eppur si mouve.