No saber

Cada dia ens aixecam i berenam amb l'escàndol del dia, que s'haurà de convertir en la penosa rutina de l'endemà, quan l'últim motiu d'emprenyament sigui rellevat per un de nou. La informació arriba i arriba, sense treva ni pausa, per tots els canals imaginables i amb el màxim possible d'intensitat i renou. Crec que he citat altres vegades un comentari de Jean Baudrillard, segons el qual la forma de censura dels sistemes (presumptament) democràtics, a diferència del que succeeix amb els sistemes totalitaris, ja no és l'ocultació d'informació, sinó el foment de la seva circulació desbordada, de tal manera que l'arbre sempre acabi tapant el bosc i resulti impossible fer-se una idea mínimament coherent i meditada del conjunt.

Patim un excés d'informació, és evident; però per altra banda aviat es fa notòria la sensació de no saber ni entendre gairebé res, i que tot aquest devessall de notícies que ens arriba no és més que l'escòria del volcà, la ferralla del cementiri de cotxes, la cortina de fum que oculta allò que al capdavall importa de veres. Si d'un dia per l'altre ens assabentam de la naturalesa d'una cosa que es diu stock options, quan ni per un moment se'ns havia passat pel cap res de semblant, aleshores la pregunta següent salta sola: quantes històries d'aquest tipus "o molt pitjors" escapen al nostre coneixement? Sobre quants assumptes importants "en la mesura que ens afecten com a membres d'una col·lectivitat" se'ns escamoteja o se'ns deforma la informació que n'hauríem de tenir? Què no sabem, o no se'ns permet saber, que convindria que sabéssim? Són preguntes tal vegada ingènues, però que no deixen de regular, com si fossin lleis perverses, la nostra existència, fins al punt de fer-la cada dia una mica més inquietant, una mica més precària, una mica més amarga. Sobretot, perquè al final ens deixen amb el cap destorbat per la pregunta més difícil: no serà millor, tanmateix, no saber?