Molts de casos de vells possessius i gelosos de les seves dones
més joves estan descrits sense pietat al Decameron o a les
Novel·les Exemplars de Cervantes. En la història de l'art són
dotzenes les pintures que representen la luxúria dels dos jais
espiant el bany de la casta Susanna. I entenc molt bé Ronsard
perquè tenia la mateixa edat que jo quan es va voler embolicar amb
una bella joveneta anomenada Hélène. Davant els seus desaires, la
temptava, com solem fer els vells vanitosos, amb amenaces i mala
llet:
«Jo estaré sota terra, i, fantasma sense
ossos,
a l'ombra de les murteres em prendré un bon repòs:
tu seràs una vella arrufada davant la llar,
que enyorarà el meu amor i es penedirà del seu arrogant
menyspreu.
Viu, creu-me, no esperis a demà:
cull, des d'ara mateix, les roses de la vida»
Gabriel Ferrater, als seus 39 anys, l'estiu del 61, a Cadaqués,
va viure un idil·li amb una estudianta també anomenada Helena. I a
mi, com que m'agrada l'anacronisme de la poesia vella, em fa gràcia
pensar que és una evocació de l'Hélène de Ronsard, tot i que
l'amigueta, segons sembla, es deia realment Helena Valentí. En
qualsevol cas, és clara la dèria de Ferrater per la poesia
antiga:
«Pot ser el sol fi d'això que escric
és el meu propòsit de plagi.
Vull que d'un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s'ho creien.
(...)
Sóc poeta medievista,
deixem-ho doncs per afirmat».
Aquesta és la declaració inicial del llarg Poema inacabat que
dedica a Helena quan ella va a Barcelon a examinar-se de Chrétien
de Troyes:
«del Cristià de qui parlàvem
precisament tan vivament
i els seus mots i els seus arguments
(...)
te'ls aplicaves a cantar
(...)
la passió amb què descobries
que les coses que tu has volgut
i que algunes que has obtingut
són velles com les faules
i molt més velles que els exàmens:
a tu, Helena, que ara aprens
a viure (digues, em permets
que vingui a classe amb tu i m'assegui
al teu costat, fins que me'n treguin?)
que llesta d'exàmens, demà
a la una, veurem baixar
de l'autobús, a tu, Helena,
vull oferir-te aquest poema»
M'agradaria que el lector me volgués acompanyar avui en la tasca
d'extreure, de la llarguíssima excusa que és el poema, els
fragments breus i intermitents que documenten aquella història
d'amor.
Ferrater és, al contrari de Ronsard, tot generositat, i, per
ventura perquè no és tan vell, pot assumir amb ironia i elegància
el contrast entre la joventut d'Helena i la seva decadència
física:
«Helena, t'ho dic amb tristesa.
Ja torno a mentir, per peresa
mental. No estic trist quan escric,
sinó que ric, i l'envellir
no m'ha donat encara el trauma
que, pel que es veu, a tots ens guarda.
Cert que el cos perd el seu encant,
però a mi el que m'ha encantat
sempre han estat els altres cossos
i no em veig més la carn que els ossos.
Et dic serè que els meus vint anys
varen ser en els quaranta-tants
i que el meu temps és la postguerra.
Que et fessis vella tu, Helena,
sí que em faria escopir sang»
En l'amor, no hi valen reserves, i si les relacions han de
resultar difícils, només compten els sentiments nobles per superar
les dificultats. La lleialtat i el coratge de mantenir-se
conseqüents han de ser els fonaments d'un edifici que Ferrater sap
precari, perque, altre cop diferent de Ronsard, ja no creu en el
carpe diem que conhorta els joves:
«Mirarem de no convertir-nos,
de ser lleials, i no mentir-nos
que ens havíem dut enganyats
quan ens guiava aquest tenaç
propòsit d'anar passant dies
i empenyent anys, que és tota vida».
I de la lleialtat al paternalisme. Els anys alerten dels perills
que els joves ignoren i es fa present que la malícia sempre amenaça
la innocència:
«(...) No t'esveris,
Heleneta, ni cal que esperis
a ser grandeta. Mira bé
les intencions dels ulls vells,
i no em sabràs trobar cap home
innocent com les bestioles».
I del paternalisme a la fragilitat, a la llàgrima fàcil per la
joventut perduda:
«Que em ganyotejarà el poema,
altre cop, a la meva esquena,
o voldrà que em vegis plorar,
cocodrilot de quaranta anys?»
Però no; l'experiència és un grau i val més fer de la necessitat
virtut. Per què entendrir-se per una història que acabarà com
totes? És a dir, acabarà com una qüestió de poder i no
d'afectes:
«(...)tots els fets se'm rebel·len
si els explico en termes d'afectes
Joves i noies fan amor
(si bé no sempre fan l'amor):
és la creença més difosa.
Jo no ho sé veure. Amb les persones
primeres de què puc fer ús,
només construeixo el discurs
del poder i dels seus desficis.»
Les seguretats duren poc entre els tarats per l'edat, i els
dubtes són a l'aguait. La suficiència que proclama sense convicció
s'esvaeix davant una indissimulada gelosia. I l'Heleneta, molt bé
amb l'intel·lectual, però ja devia ensumar pastures més tendres i
primàries:
«Bé, ja comprens quin noi vull dir.
Callat va treballant els dits,
i ni tan sols d'ungles es llima
per no esgarrinxar una vagina
(...)
Bé, ja comprens que jo comprenc
que aquest noi bestiolet,
tu que ets una mica més llesta
que aquelles pobres noies meves
procures mantenir-te'n lluny
(si bé no estic del tot segur
que sota d'alguna disfressa
no et rodi a frec, i dispensa).»
I al final, quatre mesos més tard, el poema promès, i el comiat
serè i sense ressentiment:
«I ja no té remei, Helena.
Ara que el cop es veu fallat
> deixa'm que n'acani l'allarg.
Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me'n queda un per dir-te adéu:
barca nova tingues bon vent.»
La relació posterior amb Helena Valentí va ser intermitent, però
això, i tot el demés, va deixar de comptar perque Gabriel Ferrater
es va suicidar als 50 anys, onze després d'escriure aquest poema
que figura dins el llibre Les dones i els dies. Eros i Tanatos. La
mort sempre a l'origen i al final de l'amor. Tots dos, Ronsard i
Ferrater ja són davall les murteres. I tanmateix jo sent Ferrater
viu i pròxim. Ferrater era, sens dubte, més delicat i respectuós
que Ronsard amb les dones. Però Ronsard no es va suïcidar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.