Coincidint amb els cent dies de Govern de progrés i el debat
sobre política general al Parlament, hem tingut ocasió de sentir el
president Antich dient que això del canvi, això de la concentració
de forces no consevadores per fer fora el PP de les institucions,
ja es veia venir, i que el tret essencial del nou Govern és el seu
nou estil de fer política.
Dir-ho ara és fàcil, però jo també veia venir la pèrdua de
majoria absoluta del PP, i ho vaig començar a veure ara fa just un
any, el 12 de novembre del 98, quan 25.000 persones demanaren que
es corregís l'urbanisme i la cultura de l'especulació que, com una
plaga, ens castigava durament des del 1994. El Govern d'aleshores
no va fer cas d'aquell clam i, malgrat viure en època de creixement
econòmic, perdé la majoria absoluta. No va ser suficient el discurs
econòmic de la riquesa per seguir governant perquè, malgrat que hi
hagi molta gent que es mou sols en paràmetres econòmics, també n'hi
comença a haver que creu que riquesa significa consum i que el
consum del territori ens du a la destrucció; i el consum de béns
genera massa i massa residus en una illa de la qual és molt car
treure'ls.
I el nou estil? Què és això del nou estil? Simplement aplicar el
sentit comú a això de la política. Fa ja molts d'anys que a les
escoles s'ensenya que una cosa és l'interès públic i una altra de
molt diferent l'interès privat; que les institucions estan per
donar serveis als ciutadans; i que els que treballen a
l'Administració, els funcionaris, ho fan sabent que han de servir
la institució i no sevir-se'n. Seria exagerat dir que això són
compromisos ètics; són simplement compromisos contractuals que ens
fan dir que el sistema democràtic, el de les institucions
controlades per evitar abusos, és el millor sistema que coneixem
ara com ara per viure associats, junts, tenint com a referent de
les nostres accions les accions dels altres.
Això és el nou estil, que és un estil molt normal per als
sistemes de democràcia consolidada. Aquí, els detalls d'aquest nou
estil es poden apreciar en l'absència d'arrogància, en la voluntat
de diàleg, en la contínua i permanent reflexió sobre el futur...
Així i tot, i malgrat ser aquest un Govern que creu en les utopies,
com ha manifestat el seu president, tenc dubtes quan sent a dir des
de la tribuna parlamentària que, malgrat les moratòries que s'han
posat en marxa, és mal de fer aturar amb lleis la inèrcia
constructora, especuladora, monopolística, com si encara hi hagués
decisions que fugen del control democràtic de les nostres
institucions. Cap societat no s'allibera de les seves errades per
decret; superar-les implica decisió i intervenció política.
Encara que això em provoca dubtes, entenc les paraules del
president, perquè hem viscut molt de temps amb la sensació, i fins
i tot el convenciment, que l'urbanisme era quelcom que se situava
molt lluny dels llocs de control democràtic; que es prenien
decisions fora dels despatxos oficials. En una paraula, hi havia
decisions molt, molt privades.
De tota la interpretació global i concisa que el president fa de
la situació balear em queda aquest dubte. És un ingenu aquest
president utòpic? O ho era més "d'ingenu" Matas quan es posava al
servei dels lobbys conservadors? Va estar bé el cop d'efecte de la
utopia perquè, en el marc en el qual es va fer la declaració, jo
entenc utopia com a politització de les decisions, de les decisions
tècniques, científiques, professionals, i també de les decisions
il·lusionadores. Tanmateix a mi particularment m'agradaria que el
president digués alguna cosa, alguna cosa bona sobre el control
democràtic de les decisions econòmiques que es prenen sobre les
Illes Balears.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.