L'enyorat gautxo amb guitarra anomenat Jorge Cafrune, en una de
les seves «milongas pampeanas», cantava: «a veces hay razones/ que
hinchan las venas», i ho deia així, sense rimar, perquè, aleshores,
ni tan sols a l'Argentina d'aquell temps, encara no et deixaven
gravar un disc amb segons quins mots malsonants.
Ho deia perquè, malgrat gratar dins la història no sia una de
les meves preferents comeses literàries, a part d'haver-hi
magnífics especialistes en la matèria amb els quals no puc ni vull
competir, sovint he tengut el deler, millor dit, la imperiosa
curiositat d'investigar fets i gent del 36 cap aquí, més que res
perquè les bestieses foren de tamany monstruós, i hi va haver un
temps que de cap manera no les podia pair. Ni encara ara, vaja.
Bono, però ho venia a dir perquè, en contra dels que insisteixen en
l'opinió que s'ha d'oblidar i callar i no remoure més la femta,
resulta que adesiara em truquen a la porta i em diuen, Biel, encara
no ho saps tot del que passà aquí o allà. I ja m'han tornat a
destrempar. Vull dir, de bell nou m'han deixondit la vessa mental
de voler saber coses que em remouen el ventrell. Les raons que
«t'inflen les venes» d'en Cafrune.
Ahir vaig rebre una carta llarga, maquíssima, d'un amic que tenc
a Pollença anomenat Josep Muntaner, 83 anys de jovenesa a
l'esperit, més conegut per aquells voltants com l'amo en Pep
«Fusteret». Ho passà més de metre els temps de l'incivil
enfrontament, i ja fa un parell d'anys va publicar un llibre
titulat: «No eren blaves ni verdes les muntanyes» que vaig llegir
amb parescut apassionadament que l'autor l'havia escrit. Succeeix
això, quan escrius amb tinta de suor d'estimera profunda, de
decència absoluta, de sinceritat fins el darrer límit, el lector se
n'encomana sempre.
Em narra a la carta en qüestió la «sort» "les cometes són
seves"que tengué Martí Vicenç Vilanova, de mal nom Bonjesús,
afusellat al mur de cementeri de Ciutat la matinada del 21 de
novembre de l'any 1936, després d'un consell de guerra sumaríssim
d'aquells que feien llavonces, o sia, un sainet esperpèntic. En
Martí Bonjesús va estar amagat devers dues setmanes amb l'amo en
Pep Fusteret per les muntanyes pollencines fins que, més tard,
aglapiren l'amo en Pep i cap a can Mir s'ha dit, i en Martí
Bonjesús aconseguí fullar-se a Menorca juntament amb el seu germà
Josep i el soldat Miquel Vives, amb una barca patronejada per Jaume
Seguí Feliu. Després fou apresat el vaixell en el qual viatjava
Maó-Barcelona. I la resta, ja la sabeu.
La «sort» entrecometada de Martí Bonjesús segons l'opinió de
l'amo en Pep la us vull transcriure lletra per lletra: «Quina, com
hagués estat la seva mort si hagués estat entregat a Pollença, als
cacics, als feixistes i demés elements facciosos i reacccionaris?
Hauria estat purgat amb oli de ricí, escopinat, sofert turment,
exposat a la befa del populatxo, per després, encara viu, ser tirat
dins un avenc, ser despenyat per un penya-segat de Formentor com
feren amb el tinent batle Bartomeu Cabanelles del Lloquet, o amb el
meu bon amic Joan Mateu Capllonch Tortet, o amb el mariner del Moll
Joan Boter, o amb el mestre d'obres Miquel Company Ferreret, o amb
Josep Pont Cladera Ros que mataren a punyalades, o amb tants i
tants d'altres pollencins amants de la llibertat. En Martí
Bonjesús, dins la seva desventura, tingué la «sort» que la seva
vida fos segada per una ràfega de bales.»
Què voleu que us digui, a mi, llegir això viscut i contat així
per un supervivent em posa pell de gallina. No sembla veritat tanta
bestiesa. Però ho és! Encara en resten testimonis. A Pollença sols
dos, segons l'amo en Josep Fusteret.
Acaba la seva missiva tot dient: «A Ciutat, un ajuntament de
dretes anomenà fills il·lustres Emili Darder i Llorenç Bisbal, que
foren batle i regidor de l'Ajuntament. A la nostra vila de
Pollença, on foren afusellats el batle, el tinent batle i un
regidor, en vuit anys de consistori socialista, no han tengut una
recordança per als més de vint infortunats que foren assassinats
pel feixisme».
La raó vos vessa, l'amo en Josep. Potser a qualcú li haurien de
comparèixer els color a la cara si arriba a llegir aquestes línies.
I potser jo també hauria de fer rimar bé les «milongas» del
Cafrune.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.