Elies Canetti i encara la justícia

Segurament, la millor manera de definir el premi Nobel de 1981 "ell va declarar que el rebia en nom de Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil i Hermann Broch" és com un gran provocador. Perquè les idees o els plantejaments poden esser tant o més provocadores que les conductes. Canetti, d'ascendència sefardita i poliglota des de ben jove, sempre ha utilitzat el pensament com un instrument o una arma de provocació.

Si tenim present que l'habitud d'anotar o enregistrar els seus pensaments/llampecs va sorgir com un recurs compensador de la tensió intel·lectual a la qual el sotmetia la preparació i la configuració de Massa i poder, el seu assaig fonamental, no ens ha de sorprendre gaire que la formulació dels seus apuntaments sovint resulti incompleta. Per altra banda, cal recordar, potser, que el pensament humà es produeix usualment a batzegades o a empentes, més en forma de ràfegues que no de discursos perfectament clenxinats i coherents. Els tractats són sempre el producte d'una llarga feina de maduració i ordenació. Elies Canetti probablement és més un pensador que no un literat, però això no vol dir que funcioni com un tractadista filosòfic. Al cap i a la fi, la nostra època ha estat massa brutal perquè s'hi hagin pogut produir gaires tractats d'aquesta mena. Kafka, segurament l'escriptor més representatiu del segle que fineix, no va acabar cap de les seves novel·les. Sartre tampoc no va acabar ni L' Être et le Nèant, en el pla filosòfic, ni L'Idiot de la famille, en el pla de la investigació literària. A La província de l'home, el mateix Canetti ha recollit l'anotació següent: «Caldria que un ho pogués dir tot amb tan poques paraules com Lao Tse o Heràclit, i mentre un no pugui fer-ho no té realment res a dir».

Al mateix recull trobam un d'aquests plantejaments provocadors: «Un país on els jutges també es castiguen ells mateixos. No hi ha cap justícia que no pateixin en la seva pròpia carn. Cap condemna que no els afecti. Cap absolució que no els beneficiï, només que no els costa res».

Fins aquí el plantejament de Canetti, possiblement massa concís, quasi diríem massa sull. Però a partir d'ell, sens dubte, podem endinsar-nos dins la provocació a favor d'una millor justícia. Tal vegada no podria exigir-se de tot aprenent de jutge un estudi aprofundit de l'obra de Kafka? Seria gens disfuncional per a la justícia que els jutges fessin cada any una estada d'una setmana a una presó diferent? Podria descomptar-se de la seva remuneració una quantitat per tal de finançar una assegurança que cobrís les errades processals del col·lectiu, almanco per a contribuir simbòlicament a les compensacions als afectats? Cada dos o tres anys, cada x temps, perjudicaria gens a l'administració de la justícia que els jutges tinguessin l'obligació d'exposar públicament aquells casos en què creuen que poden haver-se equivocat? O hem de fomentar la tesi que els jutges no poden errar-se mai? O tal vegada que el sistema del recurs al tribunal superior és la garantia total que l'administració de la justícia no pot fallar mai? I, realment, pot estar justificada, cap defensa corporativa dels interessos professionals de la magistratura? Pot posar-se en dubte el dret d'associació dels magistrats? Tenen cap dret a sindicar-se? O és la de jutge una professió com les altres? I en aquells països on encara existeix la pena de mort, seria contraproduent que els jutges tinguessin l'obligació ineludible d'assistir personalment a les execucions d'aquelles penes capitals dictades per ells?