Les memòries dels individus estan teixides a base de sensacions
personalíssimes o a base d'experiències compartides que, en alguns
casos, no tenen perquè implicar converses. Haver compartit al llarg
dels segles un espai, haver estat en el mateix lloc i a la mateixa
hora sense saber-ho, són suficients per articular complicitats i,
fins i tot, solidaritats.
L'excusa d'avui per parlar de la memòria són les atzeroles. Es
tracta d'una fruita escassa, desconeguda i amb un temps de
maduració tan curt que podem dir que és efímera. Ara és temps
d'atzeroles. Enguany, les primeres les vaig tastar de l'arbre a
Santa Margalida i després n'he trobades a una fruitera de l'Olivar
i a un botigó de l'eixample. M'agraden perquè són una mica aspres i
de masticació atenta puix els dos o tres pinyols que tenen et poden
jugar una mala passada en rosegar-los per dins la boca. No les sé
confitar, però a casa ho feien i encara ho fan i tot l'any en
mejàvem mentre sentia a dir la feinada que dur escaldar-les per
treure'ls la pell.
Tenc l'atzerola lligada als primers dies d'escola "a una escola
religiosa i trista", al mercat que els dissabtes es posava a la
porta de Sant Antoni, als caixons de fusta de pi que les contenien,
a l'anunci de la tardor i l'arribada del codony, la magrana, el
gínjol (ara tan desfigurat), la serva i la nespra. Camí d'escola,
els al·lots ens aturàvem a una fabriqueta de gelats que una família
de valencians tenia al carrer de l'hostal d'en Bauló. Ells eren els
nostres proveïdors de serves i nespres, llepolies "si es pot dir
així" amb les quals vaig créixer.
Potser alguns dels meus companys d'escola tenguin el mateix
record "enguany ja en feim vint-i-cinc del nostre batxillerat"
d'aquells octubres tristos als quals m'anava aclimatant gràcies,
entre altres coses, al gust aspre i fort de l'atzerola.
Aquestes sensacions, molt particulars i personals, s'eixamplaren
quan, estudiant la carrera, vaig llegir a algun lloc que ara mateix
som del tot incapaç de recordar, que els primers pobladors de
Mallorca es nodrien recol·lectant mol·luscs, crustacis i
atzeroles!
Menjar i assaborir per un preu mòdic el mateix que menjaven els
primers mallorquins em va fer donar un nou valor a aquesta fruita,
puix cada octubre record el mateix: és el valor de les complicitats
esteses per sobre del pas del temps. La singularitat, la meva
singularitat infantil es reflectia així en la prehistòria!
Ara sé que l'azarolus ve de l'orient mediterrani com tantes
altres coses de la meva cultura, i que ara ocupa un lloc marginal
en la dieta alimentària i segurament també en la fràgil i secreta
memòria dels meus coetanis.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.