Benvenguda als núvols

El cel d'estiu és un cel calitjós, esvaït, poc acollidor, de vegades ofensiu i tot. Els cels blaus, d'un blau dens, concentrat, són cels més primaverals "de les dues primaveres", o d'alguns dies d'hivern. Quan el cel absorbeix aquest blau, senyal que l'estiu es prepara per viatjar de cap al Sud. Ara ha comparegut després de mesos d'absència, en què ens hem hagut de conformar amb un cel més impertinent que altra cosa. I, amb aquest cel nou, més net, els núvols és com si sabessin que seran benvenguts, que podran lluir-se amb tota la seva majestuositat. I així ha passat aquests dies. És ben segur que és una aparició fugaç i que encara patirem dies de cel com a encimentat. Però, com aquell que diu, ja hi som. Tornen els núvols. Servidor els enyorava, perquè un cel sense núvols està bé per un dia, per una setmana, però no és ben bé allò que solem esperar del cel. Un cel sense núvols és un cel paralitzat, deshabitat. El que li dóna vida són els núvols, transparents o compactes, blancs o gris obscur, estàtics, peresosos o apressats, inflats de vent, enteranyinats, frívols o dramàtics, amerats d'aigua o simplement accessoris. Hi ha observatoris orogràfics realment privilegiats per vigilar l'arribada i l'assentament dels núvols en el nostre cel. Veure'ls progressar des d'un d'aquests observatoris, sobretot si s'han organitzat en masses de menor a major densitat, de gris clar a gris blavós, és un dels espectacles més grans que la naturalesa pot oferir en aquest país, tan proporcionat, tan discret, tan poc aparatós. Cada persona té una manera de contemplar els núvols. I, sobretot, cada artista. Sense sortir d'aquest entorn, recordau els núvols d'Anglada Camarasa, els de Joan Vives Llull, els de Cittadini... Els han pintat suspesos en l'aire amb una gràcia i una lleugeresa que els fa com a ombres d'àngels, o els han pintat amb la servitud addicional a la llei de la gravetat. Com fotografiava els núvols el «cameraman» mexicà Figueroa, com els pintava John Constable, com els va filmar Sidney Pollack mentre devoraven el cel africà, són indicis mínims del protagonisme plàstic i narratiu "indefugible" dels núvols. Ara els tornam a tenir aquí, fregant el cel, amb el seu esperit nòmada. Benvenguts.