Perdonau-me que faci l'article típic de la canícula estiuenca i parli del temps però aquesta bascota m'impedeix treure el nas dos dits enfora. També m'agradaria justificar-ho tot dient que es tracta d'una contribució consuetudinària a l'estiu mallorquí. Jo què sé? com les Misses "les de carn i os, d'ondulacions lascives i vicis carnals, no les «completes» amb, o sense, procesó"; la foto amb la família reial; els concerts a l'herba, o sota un alzina o dins un camp de rostoll o la venguda, enguany de cap de dent "o hauríem de dir, de cap de bigoti escardalenc" de n'Aznar.

Tanmateix, no em direu que hem tengut un estiu ben atípic. Per començar tenguérem l'impasse de saber amb qui es colgaria UM; tot un autèntic serial ben digne de ser transpositat metafòricament al paper couché i amb uns personatges tan reals con na Mar Flores i un estol de comtes i duquesos que la pretenen agombolar i desofendre. Desvetlat el misteri no sé si per la intervenció de la Mare de Déu del Carme o rabejat amb aigua del Carme, vengué tota la corrua de rumors, contrarumors, correlimes de com quedaria compost el nou betlem del vell Son Cadiram: tu avui ets conseller, demà director general, demà passat el corquim d'una conselleria devorada per l'ecosistema biodiversificat del pacte. Dies d'incerteses i entreteniments; de fustigacions del vincitore que, com un ca atupat, amb la coa davall les cames i caminant cap enrere fent el gambirot encara va mostrant els ullals i lladra, amenaçant, com si encara fos el rei del mambo. Completat el puzzle del nou govern i adlàteres; o com a mínim deixat una mica vestit com si fos un Son Moix a punt de pastora mia, en comptes de furgar entre les escombraries i els malsatarracats de l'interior, els antics inquilins dels Consolat de Mar i els seus precedents més juràssics ens ofereixen tot un serial d'anades i vengudes des de la Mallorca més profunda del pla, passant per la il·lustrada Menorca i fent estada a les Pitiüses cosmopolites. Fent quatre tires de potades, com els gats. Primer el vell almirall tot somiant glòries quitades amb la grumet, no vestida de pageseta a punt d'ofrenar un paneret de figures a l'Arxiduc; després, la darrera reencarnació de Jeromín una mica postmodern, gomina inclosa. I com aquell qui diu ens tengueren entretenguts fins passat sant Bernat. Sols no ens adonàrem de coses tan nostrades com l'anada a Lluc des del Santander-Central-Hispano Güell, o de les correlimes i cocktails sofisticats que devers Punta Portals abeuren visitants d'American Express Gold.

No em direu però que la meteorologia no ha estat a l'altura de les circumstàncies fent sempre de teló poètic al guió que s'escenificava. Així per codonyar la incertesa del pacte i el seu posterior farciment, durant la segona quinzena de juliol, tot just d'haver fet horeta, era capaç, amb quadre nigulades lletges "que diria mon pare, que de Cumulus nimbus no en sap res" armar-se'n una de trons i llamps i quatre gototes borreres. Fins i tot, la tediosa canícula africana, contradint la saviesa popular, ha arribat passat Sant Bernat quan tota aquesta maregassa s'ha encalmat una mica. I com que els científics no gosen de dir-nos si això és fruit d'«El Niño», si són els símptomes inequívocs de l'escalfament o si és senzillament fruit de l'atzar estadístic, no ens queda altre remei que escoltar la xerrameca empastissada de suor de la gent que exclama: «enguany fa més calor que mai» o agombolar-nos dins el tòpic poètic: El foll estiu on som/ (la pedra es torna brasa, l'aire es torna plom)/ la fina camiseta com una pell s'encasta/ és com una senyora...