Afirmar objectivament que la desinformació practicada pels mitjans de comunicació en general sobre els esdeveniments tinguts en la inauguració del Campionat del Món d'Atletisme de Sevilla és vergonyant resulta, en aquestes alçades de la transició democràtica, excessivament fàcil. I fins i tot recurrent. Però recordem breument el fets: mentre que el periodista Carlos Herrera feia de mestre de cerimònies, les tres grans mascotes (giraldillos en diuen) pujaren a l'escenari lluint al pit la llegenda repatriation bask prisoners («repatriació dels presos bascs») en comptes de la llegenda oficial («Sevilla 99»); el fet que 3.500 milions d'espectadors potencials ho seguien per televisió va convertir per un moment la globalització en una desesperació mundial encarnada en el front de Manuel Chaves, que des d'aleshores no va parar de suar incontroladament. L'endemà, aquell fet que havia posat en el ridícul més espantós el sistema de seguretat d'una organització que reclama la celebració dels Jocs Olímpics era qualificat d'«imprevist» i de «lleuger incident». La nota de l'agència Efe deia textualment: «Al principio varias personas protagonizaron incidentes. Dos de ellas se metieron en el disfraz de Giraldilla...». Ah!, vet aquí la màgia elevada a la qualitat de rigor informatiu. La innocència dels lectors hi posa la resta. Però, del sistema de seguretat al Palau de la Cartoixa (14.000 milions d'inversió) ni mut! En qualsevol cas, hauríem de recordar que hi ha un procés de pau al País Basc i que és d'una irresponsabilitat d'alta intensitat exigir durant anys als bascs que tots els drets es poden defensar per la via pacífica i que una vegada que s'hi posen resulta que la demanda no mereix la categoria de notícia. Vol dir això que només mereix un titular, una notícia, un debat aquella demanda dels drets col·lectius feta per la via violenta? A qui correspongui, un zero lamentable a la sincera contribució a la pau. Però bé, situats en el terreny de l'anècdota, el «lleuger incident» producte de la màgia em va salpar de la memòria unes paraules de l'exministre d'Agricultura, el valencià Vicent Albero. Els dos preníem cafè a Benicàssim, una tarda de juliol de 1994; jo m'hi havia desplaçat en qualitat de periodista per tal que ell, que feia pocs mesos que havia presentat la dimissió com a ministre, m'explicàs els inconvenients per a l'elaboració del Plan Hidrológico Nacional i la implicació de certes centrals hidroelèctriques en el problema de l'aigua. Albero, amb la bonhomia que el caracteritza, em va regalar una divertida anècdota, que ell havia viscut, per caricaturitzar una mica el «caràcter andalús». Va ser també a Sevilla, que aleshores patia una sequera que havia fet que la Junta decretés talls d'aigua diaris, i ell passejava amb els polítics andalusos per la ciutat; quan eren dalt d'un dels ponts que creuen el Guadalquivir, Albero va preguntar-los, tot sorprès: «¿Cómo puede ser que tengáis restricciones de agua si el rio baja lleno? I el responsable andalús de torn va respondre: «'Hombre, azi quarquiera!» Idò això.