Al poble, durant la meva infantesa, els anys cinquanta, la utilització de l'aigua era molt racional, molt equilibrada. Sabíem atàvicament que es tractava d'una riquesa migrada que calia estalviar. Depeníem de la cisterna per aguiar i rentar-nos la cara els matins, i del pou públic que hi havia a moltes barriades per a la resta de consums, com és ara regar els ramellers, rentar la roba a mà a les piques i refrescar la carrera els horabaixes xafagosos d'estiu. Corda i corriola, res de manxes ni aixetes. Quasi totes les cases tenien la seva pròpia cisterna, i la que no en tenia, creis-me, baixava bastant de categoria social i havia d'anar d'almoina a ca el veïnat, un dia aquí, l'altre allà, barrejant-ho, no fos cosa que vessàs per alt, ella, que era com es deia quan el nivell s'havia fet massa avall per excés de consum i el temps de pluges encara no s'albirava.

A ca nostra en aquest sentit érem uns privilegiats, doncs en teníem dues, de cisternes, la de dins les cases, la bona, d'aigua fresquíssima que entelava els tassons, i la del corral, així quan hi surts a mà esquerrana. La del corral era més petita i solia congriar cabotins quasi sempre, que més envant esdevenien moscards, ens contava la monja, a l'escola. Aquesta, l'empràvem entre altres coses secundàries per rentar-nos «sencers» els dissabtes de tot l'any, més que res perquè el sabó fluix feia molta més sabonera, era més retent que si et rentaves amb la del pou públic i et deixava sensació d'anar més net, d'un bon tros, sí fotre!

Amb l'arribada de les rentadores de roba automàtiques, el consum s'afuà una cosa grossa, i la gent va haver d'instal·lar-se dipòsits addicionals d'aigua, amb el traginament de la qual qualcú s'hi va fer tot el bo que vulgues.

Tot i això arribam a l'abús que se'n fa ara i els maldecaps de la Sra. Crespo, i haver de dur-la amb vaixells des de la Península, i la dessaladora d'aigua de mar a preu de canari jove, etcètera.

Aquests records sobre l'aigua de la meva infantesa em revingueren com la xulla del verro als Pòlders d'Holanda, ara fa un parell de setmanes, que hi anàrem en unes curtes vacances. Allà el problema és a la inversa, la preocupació d'aquella gent és eliminar-ne el sobrant, l'excedent, mitjançant molins i drenatges laboriosíssims, molt ben estudiats, ja que la pluja freqüent i les fonts naturals amb molt poc temps tornarien a inundar els terrenys guanyats a les llacunes i a la mar amb tant d'esforç.

I tornar a pensar el mateix: el món està molt mal repartit, eh?
I per acabar, una anècdota. A fi i efectes de fer-nos la preceptiva foto amb el molí i senyoreta vestida de pepona amb esclops, i comprar una mica de formatge, férem parada a una granja on el que més em cridà l'atenció va ser l'enorme quantitat d'ovelles, grasses i curres que hi havia. Un ramat que feia mirera. Ja ho crec, amb la bona pastura que gaudien! I que pràcticament totes duien damunt la llana de l'esquena una taca, unes negra, les altres vermella, la de més allà color butà, aquella fúcsia, i vaig demanar el perquè al guia de l'excursió, el qual em contestà que, als mascles els posaven un bavarall amb pintura i d'aquesta manera sabien en tot moment si les femelles havien estat cobertes, i endemés, pel color es podia identificar el xot que ho havia fet. Ah, bé, està bé això, però, i aquella que du l'esquena amb tots els colors de l'arc de Sant Martí? Aquella? Aquella em sembla que té la moral un poc distreta, contestà.