Que el món, ni que mai no haguéssim passat de l'ombra d'Heràclit, es troba en perpetu canvi és una obvietat que no mereix ser ressenyada. El que no queda tan clar és si aquest devenir pren dreceres apocalíptiques o, en canvi, guiat per un estrany equilibri de gravitació universal, manté una harmonia sostenible. Però no ens posem transcendents que això no va amb nosaltres.
No sé si entra dins els paràmetres d'aquest canvi o si viu la seva voràgine particular però el món del futbol ha patit unes mutacions espectaculars. La lliga, per començar, en comptes d'iniciar-se el primer diumenge de setembre comença a mitjan agost, gairebé un pecat mortal no fa massa anys on només eren permesos per aquestes càlides calendes els partits de costellada i ja molt a final de mes, quan les burgesies respectives havien abandonat els xaletangos i les frivolités costaneres, algun torneig amb ínfules de seriós, revanxa casolana de pretèrites i mai no assolides finals europees. Tampoc ja no es diu la lliga espanyola sinó que li diuen la Lliga de les Estrelles "cosa que suposa: a) Que és espanyola per naturalesa, b) que suposadament es troba entre les millors d'Europa. Per si no n'hi hagués a bastament, els clubs ja no són clubs, és a dir: una mena de congregacions sense ànims de lucre creats per donar goig als habitants d'una ciutat o província, sinó que són societats anònimes; els presidents ja no són aquells cavalls blancs, sorpirats de totes les afeccions, és a dir, un prohom de la ciutat que, per amor a l'art i per una mica de vanaglòria perdonable, arriscava alguns bitlletets verds i unes hores del seu lleure a canvi de poder seure a la llotja fumant un Montecristo, sinó que es diuen accionistes majoritaris d'un club "eufemisme d'amos absoluts" que en poder fer el que els doni la gana, mercantiritzar-lo de la mateixa manera que es mercadegen cent quarterades de pinar; els jugadors tenen contractes i clàusules de rescissions hipermilionàries i ja no tenen noms familiars, alguns d'ells de la terra mateixa on juguen, sinó que són com una mena d'exemple vivent de la transversalitat "multiplicitat de races, nacions, creences i tonalitats de la pell" que conviuen en un sol amor dual: el gol i la pesseta neta d'impost. Tot plegat ha fet que s'alcin veus catastrofistes que anuncien que estam davant el principi de la mort del futbol i que, com a mínim per a ells, ja ha deixat de tenir emoció i tant els fa que l'equip dels seus amors perdi o guanyi.
Jo crec que entre bastidors hi ha tota una tramoia que, fins i tot, el podria fer més abominable, a aquest univers futbolístic. S'ha publicat aquests dies que el Mallorca, que és una empresa de n'Asensio, deu 3 mil milions, una pixerada de no res, a una altra empresa de n'Asensio. Sou capaços d'entendre-ho? També s'ha insinuat que hi ha empreses (lligades a un president X "hem de suposar) que es dediquen a comprar jugadors, africans, sobretot, per dos vellons i després els venen a preu de canari jove a un club (del president X). Hi ha jugadors que no són patrimoni d'un club, sinó d'un accionista. Hem de suposar que hi ha una mena de Trust per promocionar determinats jugadors que són reclamats per determinats entrenadors; etc.
Voleu creure que si tot aquest cafarnaüm "com a mínim poc altruista i molt especulatiu, segons sembla" fos públic i se'n conegués el net la gent deixaria d'anar al futbol? Crec que no. Seria ben igual que aquells al·lots que un bon dia saben qui són els vertaders reis, tanmateix l'any següent i l'altre i els altres... esperen amb la mateixa emoció la jugueta.
