Les primeres eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya,
l'any 1980, posaren fi a l'etapa de provisionalitat del govern
Tarradellas a la Generalitat. Guanyà CiU, i la primera tasca que
emprengué el nou govern fou crear conselleries.
En alguns casos es tractava de conselleries virtuals, perquè la
Generalitat a penes tenia competències i gestionava un pressupost
ridícul. Però era molt important dibuixar les conselleries en
l'organigrama, trobar un edifici per a cada una i calar-hi els
rètols oficials. Així es deixava molt clara la voluntat de poder i
la determinació de construir un país. Madrid s'havia de fer càrrec
que Catalunya no es conformaria amb una simple descentralització.
Per això era tan important crear infraestructura de poder encara
que el poder no hi fos.
Poc abans, Tarradellas també ho havia vist claríssim, i per això
fou un maniàtic del protocol. «Si no hi ha poder, hi ha d'haver
protocol», deia el president de la Generalitat restaurada. I tenia
raó: les maneres de fer, els gests dels polítics, els símbols,
prefiguren el país que vindrà. Tothom que és en política i no és
bàmbol ho sap: si es vol tocar poder, abans cal tenir mentalitat de
poder.
El primer govern Pujol tenia la lliçó ben apresa; tenia, a més,
voluntat de poder i voluntat de país. I sabia -sap- que un país
sense justícia pròpia no és un país sobirà. Per això va crear una
Conselleria de Justícia, sense tenir cap ni una competència en
justícia. Durant anys, el problema fou tenir entretinguts els
funcionaris de la Conselleria de Justícia. Era un començament,
però: la primera fase.
El corral s'animà el 1991, quan el Govern central cedí a la
Generalitat les competències en suport material per a
l'Administració de Justícia. Funcionaris de la Generalitat fonyaren
per primera vetgada els edificis judicials per portar-hi llapis,
bolífrafs i paper; després, per instal·lar-hi els equips
informàtics i mantenir-los. Ja érem dins: era la segona fase.
Tres anys després, el CGPJ signà un conveni amb la Generalitat
per desplegar un estol de dinamitzadors lingüístics per les
oficines judicials del Principat. Els resultats, per ara, són
discrets, però és un altre peu dins els jutjats: la tercera
fase.
El 1996, dos anys després de l'entesa amb el CGPJ, la
Generalitat assumí les competències en personal al servei de
l'Administració de Justicia. Això implicava transferir a
l'administració catalana 5.000 funcionaris, els drets i deures dels
quals s'han d'homologar amb els de la resta de funcionaris de la
Generalitat. Vet aquí la quarta fase acomplerta.
El cos de secretaris judicials constitueix l'objectiu següent.
Atesa la dificultat de transferir-los, la Generalitat es proposa
eliminar-los. Es tracta de reorganitzar les oficines judicials de
manera que els oficials facin les funcions que avui fa un secretari
judicial; perquè tot això funcioni, cal que els oficials siguin
llicenciats en dret. Si fèiem això, mataríem tres pardals d'un
tret: agilitaríem els tràmits judicials, incrementaríem les
garanties processals, i a més, ens llevaríem de sobre una casta de
funcionaris que té per costum de vulnerar els drets lingüístics
dels catalanoparlants. Una bicoca. I la cinquena fase.
La passa següent (la sisena fase) és la més peluda, però també
la més necessària de totes: fer un planter de jutges del país i
crear un Consell General del Poder Judicial català, una
administració judicial tan independent del poder polític català com
de les instàncies judicials espanyoles. El tercer poder català,
sense el qual no hi ha reconstrucció nacional que mereixi aquest
nom. Això -és clardemana una reforma del text constitucional. S'hi
posaran, convergents i unionistes?
I vet ací que ara tenim, a les Illes, un Govern progressista i
nacionalista -eureka!-; que el Govern vol obrir -i fa molt ben fet"
tres conselleries més; però enlloc no es parla de la nova
Conselleria de Justícia del Govern balear. No entrarem tan sols en
la primera fase? Tan escarransit és el país que farem? Tan escassa
és la voluntat de poder i de país? És així com superarem el trist
provincianisme on hem viscut enfangats tant de temps?
Joan Cabot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.