I Justícia?

En alguns casos es tractava de conselleries virtuals, perquè la Generalitat a penes tenia competències i gestionava un pressupost ridícul. Però era molt important dibuixar les conselleries en l'organigrama, trobar un edifici per a cada una i calar-hi els rètols oficials. Així es deixava molt clara la voluntat de poder i la determinació de construir un país. Madrid s'havia de fer càrrec que Catalunya no es conformaria amb una simple descentralització. Per això era tan important crear infraestructura de poder encara que el poder no hi fos.

Poc abans, Tarradellas també ho havia vist claríssim, i per això fou un maniàtic del protocol. «Si no hi ha poder, hi ha d'haver protocol», deia el president de la Generalitat restaurada. I tenia raó: les maneres de fer, els gests dels polítics, els símbols, prefiguren el país que vindrà. Tothom que és en política i no és bàmbol ho sap: si es vol tocar poder, abans cal tenir mentalitat de poder.

El primer govern Pujol tenia la lliçó ben apresa; tenia, a més, voluntat de poder i voluntat de país. I sabia -sap- que un país sense justícia pròpia no és un país sobirà. Per això va crear una Conselleria de Justícia, sense tenir cap ni una competència en justícia. Durant anys, el problema fou tenir entretinguts els funcionaris de la Conselleria de Justícia. Era un començament, però: la primera fase.

El corral s'animà el 1991, quan el Govern central cedí a la Generalitat les competències en suport material per a l'Administració de Justícia. Funcionaris de la Generalitat fonyaren per primera vetgada els edificis judicials per portar-hi llapis, bolífrafs i paper; després, per instal·lar-hi els equips informàtics i mantenir-los. Ja érem dins: era la segona fase.

Tres anys després, el CGPJ signà un conveni amb la Generalitat per desplegar un estol de dinamitzadors lingüístics per les oficines judicials del Principat. Els resultats, per ara, són discrets, però és un altre peu dins els jutjats: la tercera fase.

El 1996, dos anys després de l'entesa amb el CGPJ, la Generalitat assumí les competències en personal al servei de l'Administració de Justicia. Això implicava transferir a l'administració catalana 5.000 funcionaris, els drets i deures dels quals s'han d'homologar amb els de la resta de funcionaris de la Generalitat. Vet aquí la quarta fase acomplerta.

El cos de secretaris judicials constitueix l'objectiu següent. Atesa la dificultat de transferir-los, la Generalitat es proposa eliminar-los. Es tracta de reorganitzar les oficines judicials de manera que els oficials facin les funcions que avui fa un secretari judicial; perquè tot això funcioni, cal que els oficials siguin llicenciats en dret. Si fèiem això, mataríem tres pardals d'un tret: agilitaríem els tràmits judicials, incrementaríem les garanties processals, i a més, ens llevaríem de sobre una casta de funcionaris que té per costum de vulnerar els drets lingüístics dels catalanoparlants. Una bicoca. I la cinquena fase.

La passa següent (la sisena fase) és la més peluda, però també la més necessària de totes: fer un planter de jutges del país i crear un Consell General del Poder Judicial català, una administració judicial tan independent del poder polític català com de les instàncies judicials espanyoles. El tercer poder català, sense el qual no hi ha reconstrucció nacional que mereixi aquest nom. Això -és clardemana una reforma del text constitucional. S'hi posaran, convergents i unionistes?

I vet ací que ara tenim, a les Illes, un Govern progressista i nacionalista -eureka!-; que el Govern vol obrir -i fa molt ben fet" tres conselleries més; però enlloc no es parla de la nova Conselleria de Justícia del Govern balear. No entrarem tan sols en la primera fase? Tan escarransit és el país que farem? Tan escassa és la voluntat de poder i de país? És així com superarem el trist provincianisme on hem viscut enfangats tant de temps?