Essent la corrupció un fenomen tan i tan generalitzat, sorprèn que no existesqui una literatura de la corrupció. La literatura negra seria, tal vegada, allò que se li acostaria més, però no és exactament el mateix. Les manifestacions més terribles de la corrupció són les col·lectives, les que gairebé podríem titllar o qualificar d'institucionalitzades, no les individuals o aïllades. El criminal realment perillós no és mai el que actua tot solet, l'aventurer, el desesperat o el que es passa de llest i decideix situar-se fora de la llei; el criminal realment perillós és aquell que decideix situar-se i atrinxerar-se dintre de la llei. Els criminals més perillosos "si se'ns permet la paradoxa" són els que actuen millor i més a pler dins la llei, els que es mouen aprofitant totes les possibilitats d'aquesta; aquests són els que encarnen realment el que deim corrupció. No són mai marginals, estan perfectament integrats. El corrupte és el que, d'una banda, s'aprofita de la llei i, per l'altra s'integra plenament en les corporacions dels aprofitats, genteta que "per descomptat" en sap molt, de lleis i de legislacions, i, en definitiva, de respectar les formes.
Dit en llenguatge sociològic, la conducta anòmica realment destructiva per a la col·lectivitat no és la conducta anòmica individual més o manco anàrquica, són els col·lectius sense manies, les corporacions que defensen els seus drets i s'aprofiten tot el que poden de la seva situació, els que realment fan matx. I com que aquesta destrossa està a l'ordre del dia, resulta d'allò més sorprenent que no tenguem una literatura de la corrupció ben substancial, posant-la en evidència una i altra vegada, com un dels fenòmens més generals, més invasors i que més mereixen esser denunciats.
És clar que tampoc tenim una sociologia de la corrupció "a no ser que pensem que aquests estudis es facin en l'àmbit de la preparació policial "si podem escriure funcionarial, per què no hem de poder escriure policial?", que hauria de ser de qualque manera permanent i no limitar-se a una mera preparació inicial. Com tampoc tenim una història de les corrupcions ni historiadors especialitzats en aquesta. Sembla com si no haguessin donat especial importància o bel·ligerància a l'estudi d'aquest aspecte de les societats i de les cultures. I com si realment fos possible arribar a una comprensió rigorosa de la seva evolució sense tenir en compte fenòmens tan generalitzats. Com entendre, per exemple, l'evolució de tantes institucions i burocràcies? O el desastre dels règims marxistes d'aquest segle? O el marasme dels països africans? O l'aparició dels integrismes islàmics? O la perversió de certs sistemes judicials?
Per fer els deu reials justs, ni la modernitat ni la postmodernitat semblen haver reduït els fenòmens de corrupció, més aviat al contrari. Per ventura, a nivell de Sefarad, la creació d'una Fiscalia específica per a la corrupció no és un fet ben recent?
Per acabar amb una nota relativament més optimista, se m'acud que l'única literatura que realment fa una mica de paret per a mentalitzar l'opinió pública contra la corrupció omnipresent és la periodística. És qualque cosa però, davant la magnitud del mal, no basta. Els novel·listes ens haurien de donar una mà. I els sociòlegs. I els politòlegs. I els teòlegs. I els historiadors. I tota persona decent, que no es pugui sostreure a uns determinats i empipadors lligams ètics.
