La història recent del PP il·lustra una problemàtica molt més àmplia, en la qual el finançament dels partits ocupa un espai important. Sense aquest ingredient no s'entendria que la legislatura passada aquest partit, amb majoria absoluta al Parlament, hagués de proposar tres presidents de Govern, amb els resultats ja coneguts. Parlar de crisi del PP no és magnificar unes dificultats de cohesió cada dia més notables, sinó recollir el ressò d'uns moviments interns i el de l'alarma que creen en la militància. Seria falsejar pietosament la realitat parlar de distintes sensibilitats o de corrents ideològics diferenciats per matisos més o menys subtils. La derrota electoral "o la victòria electoral insuficient" del partit en les darreres eleccions ha donat peu al qüestionament de l'actual lideratge. Aquest qüestionament té una font clara, la figura del líder històric Gabriel Cañellas. Com sap tothom, és un polític que té en el populisme la seva principal eina política; i en l'aparell aznarista, el seu principal enemic. Aquest populisme de Cañellas es manifesta en tot allò que es projecta a través de la seva figura pública, i n'amara el llenguatge. Avui reproduïm unes declaracions seves en les quals aconsella els militants que, si es posen nerviosos, prenguin til·la. Faran falta molts de litres d'aquesta infusió per tranquil·litzar els ànims d'una militància que veu com, amb l'actual lideratge, no guanyaren les eleccions, i amb l'anterior es va acabar en els jutjats.