Això s'acaba. L'estiu ja ha passat l'equador, marcat per la Copa, l'Eclipsi i l'Estrena, i els torneigs futbolístics ens fan saber que la temporada grisa ja és a la cantonada. L'encontre més interessant, però, no serà a cap estadi. L'octubre ens oferirà un espectacle polític mai no vist. Un congrés del partit del poder fora del poder, que haurà d'intentar reconquerir-lo com sigui. El Blade Runner Cañellas, a la caça del replicant Matas, amb el suport dels que anhelen tornar a les cadires "els pertanyen: són de la raça governant per excel·lència, i no haurien d'haver marxat mai del poder, ja ho va dir el derrotat, que havia guanyat les eleccions" i dels que volen un canvi que dugui les coses allà on eren fa vint anys.
Tot el que passi d'aquí a l'octubre no serà més que un pròleg insuls, un episodi 1 destinat a preparar l'assalt de la vella guàrdia, l'ostracisme o l'expulsió dels quintacolumnistes, la redefinició d'un centre que no pot ser al centre quan ja hi ha una força feble per les urnes, però forta pel pacte, que l'ocupa, a més d'ocupar el govern del Consell de Mallorca. Els populars illencs, idò, hauran de situar-se allà on són i han estat sempre: a la dreta, que és més rendible.
Els homes de Harrelson de l'esquadra popular ja preparen la gomina, els mitjons d'executiu, les agulles de corbata. L'operació política anirà de la mà d'una operació d'imatge. Cirurgia ideològica per tornar a guanyar-se una societat tradicionalment tradicionalista, que sembla canviada per mor d'un afortunat pacte, contra natura per als fotuts, democràticament sa per a la majoria dels observadors.
El pacte haurà aconseguit una cosa: treure la política dels despatxos, encara que en la seva gènesi no fos més que un experiment d'alquímia de saló, animat, entre d'altres, per la mostra col·lectiva de sensibilitat ecològica del novembre passat. Ara, però, per primera vegada en molt de temps, la resposta política és al carrer.
I al carrer és on hauran d'actuar els nous governants perquè el pacte continuï sent legítim. Diuen que ho faran. Si és així, per molts congressos d'octubre que es muntin, per molta redefinició de càrrecs que faci el Partit sense Poder, els conservadors no tendran res a fer si ho fan d'aquesta manera. S'han aferrat a un tronc històric, a la nostàlgia del de les cornetes. La prepotència de Cañellas és lògica: ell no ha perdut mai unes eleccions. Però els temps han canviat; les esquerres han canviat; els nacionalistes han canviat; la societat "sembla" ha canviat. I el Partit sense Poder, abans d'assaltar les cadires, haurà d'extirpar-se la rèmora.
