Vull desitjar tot l'encert i afinament a les forces del Pacte Nacionalista i de Progrés que es disposen a governar cada una de les nostres illes. És una oportunitat històrica que cal aprofitar, perquè així, quan arribi l'hora del bescanvi, també la història us faci creditors del reconeixement que us poden retre les generacions futures. De tots és sabut que es troben un país amb greus ferides i que urgentment exigeix mà de metge: s'ha de paralitzar el creixement urbanístic, revisar les DOT, reeixir la llengua i cultura catalanes per tal d'assolir com a primer pas un nivell igual al que es troba avui el castellà (incidint amb el català a les escoles, possibilitant-ne als immigrants l'aprenentatge, exigint-ne unes quotes mínimes als mitjans de comunicació i a tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural) i, en definitiva, endegar les lleis dels sostres (sostres de població resident d'acord amb els recursos que els abasten, sostre de parc automobilístic segons la xarxa viària actual, sostre de places d'hostaleria, sostre a l'aprofitament del sòl urbà i rústic, etc.). Senzillament, es tracta de millorar, sanejar, rehabilitar, rendibilitzar, conservar i ben gestionar tot l'aconseguit fins ara (a ningú no se li escapa que per això cal tenir molt d'enginy i moltes ganes), per tal d'acostar-nos a una favorable qualitat de vida per a tothom, per la via d'elevar els índexs de qualitat dels recursos (econòmics i naturals) de què disposam. Hem de reconèixer del govern dretà que malgrat que ha estat presidit, tothora, pel corc de la corrupció, s'ha sabut aprofitar de la bona conjuntura econòmica internacional, i ha aconseguit cobdicioses taxes de creixement econòmic, que s'han obtingut quasi per la mateixa inèrcia econòmica, sense necessitat d'intervenció directa, fent honor a l'axioma del liberalisme democràtic del laissez fair i que, com a contrapunt, s'han accentuat els desequilibris socials pel que fa al repartiment de la riquesa. Aquesta situació els permetia assolir un considerable marge per preocupar-se i dedicar-se a altres camps més malparats de la nostra societat (com cultura, medi ambient, sanitat, educació, afers socials, etc.), cosa que no ha estat així i encara que gaudien d'uns recursos legals que els atorgava l'Estatut i lleis com la Normalització Lingüística, LGT, DOT, LEN, etc., bé les han esquivades per conflictes d'interessos, o bé no n'han fet gaire cas i no les han desenvolupat més que mínimament. Amb altres paraules, s'han identificat amb els afers econòmics i no han assolit els socials. Exemples en surten a forfollons, entre d'altres esmentaré la forma en què posaren en marxa la revisió de les DOT, amb la desigual resistència que dispensaren a les pressions urbanitzadores, que els portà cap a resolucions de «ni figa ni rem», poc decidides i profetitzadores de més desconcert. Tampoc no han encertat amb el desenvolupament de la tan pregonada política de creixement econòmic sostenible, perquè això implica fixar unes limitacions i, fins ara, llueixen per la seva absència. D'altra banda, ens han fet avinent la seva escassa capacitat de gestió i pressió davant el Govern de l'Estat a l'hora d'obtenir dels seus coreligionaris més competències i recursos econòmics, el Règim Especial, costs d'insularitat, el reconeixement del fet diferencial i el de comunitat històrica (aquest, amb llicència del PSOE) que sembla que ara estaven disposats a concedir, amb un fet i no res, a Maria Antònia Munar. No obstant això, s'han hagut d'empassolar, per imperatiu de l'Estatut, el mal glop d'admetre que a la nostra llengua se l'anomeni científicament «catalana», en realitat, s'ho han passat per alt: ni a l'època de Cañellas ni a la de Matas s'ha donat el suport que mereix la nostra llengua, tampoc mai no han cregut en la unitat de la llengua catalana i, ni tan sols l'han defensada en els òrgans de l'Estat central ni en els organismes amb Zaplana i l'oblit de Pujol "més profitós hauria estat aconseguir l'aliança d'ambdós. No us estranyi el fet que molts de nosaltres, a les esferes de l'Estat central i d'arreu del món, ens hem sentit més representats per Jordi Pujol que per Jaume Matas. Una prova clarivident del menyspreu cap a la nostra llengua l'ha palesada el mateix expresident del Govern amb el seu enfrontament amb l'OCB i Voltor, fent costat, paradoxalment, al seu conseller d'Educació i Cultura i alguns altres consellers, a qui se'ls ha esdevingut impossible assolir el català com a llengua pròpia i vehicular, en totes les seves manifestacions públiques i, per acabar-ho d'espatllar, n'escolliren alguns d'ells amb disfuncions en la parla que, si fa no fa, més els hauria valgut proveir-se dels serveis d'un logopeda (per rebre tractament contra el ieisme, la disglòssia, a part dels barbarismes a tot arreu), la qual cosa demostra, un altre cop, la inexistent cura i la insensibilitat que han dispensat a la nostra llengua en posar alts càrrecs com a agents contaminadors en lloc de ser un exemple de bons comunicadors, alhora, fomentant un bon ús i model correcte.
Pens que com jo, hi ha molts d'illencs que deixen dipositada la seva confiança i il·lusió amb el Pacte Nacionalista i de Progrés, just a punt d'estrena, perquè el nostre país no sols creixi econòmicament sinó que també progressi socialment parlant, respectant els drets de tots els col·lectius que integren la nostra societat. Però també serà el deure dels nous governs, crear un clima facilitador "guanyar-se l'acceptació en comptes del rebuig" amb progressió cap a la integració a la nostra cultura, possibilitar recursos i campanyes, i conscienciar els diversos col·lectius perquè acceptin els senyals d'identitat i territori que en són propis, des de fa tants segles, perquè així el dret internacional ens ho permet i perquè és el que hem heretat dels nostres avantpassats i ho han de poder també heretar els nostres descendents, com a tresor d'un poble que, per desgràcia pròpia, està obligat a lluitar perquè no l'esborrin. Aquesta és la difícil i providencial tasca dels nous governants.
