Després del malaurat episodi de Can Picafort, en què recordem que un ca va provocar la mort a un infant, s'han sovintejant a la premsa esdeveniments desgraciats d'atacs de cans. Aquestes notícies han creat una espècie d'alarma social i un cert canvi en l'actitud amb què s'afronta aquesta qüestió. La legislació, fins ara, se preocupava bàsicament de dos aspectes, un primer dedicat a responsabilitzar econòmicament el propietari pels danys causats pel seu animal, així com preveure una falta amb una pena de multa de quinze a trenta dies. Un segon aspecte, el més llarg i el més exhaustiu, es va preocupar de la protecció dels animals que viuen a l'entorn humà, aquest és l'objectiu bàsic expressment explicitat a la Llei balear 1/1992. És a dir, fins ara no comptam amb una regulació que encari el problema dels cans perillosos que poden atacar les persones causant important danys, la possible reacció davant comportaments agressius i pràctiques rebutjables d'ensinistrament és pobra i reduïda. Les associacions de protecció dels animals han aconseguit que ens preocupàs molt les condicions de vida dels cans, els centres on romanen, la distància de cadena perquè puguin córrer, el seu trasllat... A ningú no l'ha preocupat però, que aquests protegits animals no ataquin la gent, la seva execució si és necessària, el control de les races més perilloses, i el càstig fort al seus negligents propietaris. En definitiva, fins ara pel legislador ha estat més important l'animal que la persona. L'aïllament urbà i l'individualisme imperant han tengut com a conseqüència que el ca es convertís en una espècie de rei de l'entorn humà. Vivim una distorsió tan palesa dels valors morals que ens compadim del pobre animal i que ignoram, no ens fa gairebé ni fred ni calor, la mort o les ferides patides per indefensos vianants. Doncs bé, resulta que el Parlament de Catalunya acaba d'aprovar la primera norma legal reguladora de la matèria, i resulta que el Congrés ha admès a tràmit un projecte de llei al respecte. Els legisladors catalans i espanyols han començat a reaccionar, i això ens hauria de provocar una sèrie d'interrogants. I el legislador balear què? A què dedica el seu temps? De qui és la competència de l'Estat o de les autonomies, tot i ser una qüestió menor a aquests efectes? Les eleccions del 13 de juny han suposat un entrebanc? Si ho han suposat, per què no s'explica i se fa arribar una explicació a la ciutadania? La televisió particularment i els mitjans de comunicació en general han provocat un distanciament entre la notícia i el seu receptor. Les imatges dels camps africans amb nins sense res per menjar, en lloc de produir una reacció de solidaritat han produït més una immunització. Més a prop, drames que es produeixin a la nostra mateixa opulent societat occidental són vists com si mai no ens haguessin d'afectar, per al nostre imaginari no és previsible que un bon dia passejant, o anant de la feina a ca nostra, siguem atacats per un rotweiler incontrolat o ferotge. De fet, dedicam la nostra atenció a temes tangencials com el de qui és més perillós l'amo o el ca, en lloc de concentrar-nos en allò realment important, com és afrontar la realitat existent, en què hi ha un bon nombre de ciutadans que tenen cans potencialment assassins. No es tracta de ser insensibles a un element que sempre ha estat al costat de l'home, es tracta de retornar la posició cabdal a l'escala de valors de la vida i integritat humana, es tracta de reaccionar amb rapidesa davant un problema social de seguretat greu, es tracta d'aprofitar el nostre autogovern per agilitzar aquesta reacció.