Economia i identitat

31/07/99 0:00

Fins fa ben poc, el paper de l'Estat gairebé es limitava a defensar la propietat privada i les regles del comerç. La policia servia per eliminar els lladres del país, i l'exèrcit per aturar els intents d'apropiació dels països estrangers. Justament, cap d'aquestes competències no està en mans del govern autonòmic, però sí que hi estan o hi estaran moltes de les noves funcions amb què s'han dotat els estats moderns. Basta veure els objectius dels consellers per entendre l'extensió dels camps on volen incidir: incrementar les pensions, millorar el medi ambient, fer carreteres, gestionar la sanitat pública, ordenar l'educació, promoure la cultura, etc. Totes aquestes actuacions tenen una cosa en comú: costen molt. Els estats moderns solucionen aquest problema amb un sistema tributari que força els ciutadans a aportar els recursos necessaris per al bon funcionament dels serveis públics. Per aquesta banda el nou govern no ha de patir: els illencs pagam tants d'imposts que difícilment podríem suportar pagar-ne més. La dificultat arriba a l'hora de gestionar-los, i al Govern balear no li arriben més que espipellades. La tallada grossa se'n va a Madrid i no torna. El Pacte de Progrés és conscient de la necessitat d'incrementar els recursos per dur a bon port l'acció de govern i ha proposat dues solucions: demanar més duros a Madrid i inventar nous imposts (la taxa turística, per exemple). La primera solució no depèn del Govern balear, sinó de l'estatal, que, si no està en mans del mateix partit que el d'aquí, no aboca ni cinc, i, si està en mans d'un partit contrari, tampoc. Allà on Pujol, amb la seva força decisiva, ha fracassat, no triomfaran els negociadors balears. La simple formulació de la segona solució, la d'augmentar els imposts, ja és un reconeixement implícit de la poca fe que hi ha en la primera, i tampoc no té bones perspectives. Els hotelers de Portocolom han hagut de rebaixar els preus per mor de la mala qualitat dels serveis públics i del mal estat de les infraestructures, algunes de titularitat estatal: no es pot cobrar més a un turista que, quan va a nedar, ha de decantar les merdes dels yachts que suren davant el seu nas. Si, amb un altre impost, l'estada a les illes surt més cara, vendran menys turistes o els hotelers ho hauran de compensar amb noves rebaixes: dos i dos fan quatre.

A curt termini no hi ha més possibilitat que moderar d'una manera realista les pretensions del nou govern i mirar de gestionar els recursos escassos d'una manera molt eficient: tanmateix tots sabem que, de moment, Madrid no farà res per millorar les finances de l'autonomia ni traspassarà cap competència important (sanitat, per exemple) amb una dotació econòmica justa (com a la resta de l'Estat). Allò que el govern hauria de fer és, des d'ara mateix, intentar canviar radicalment l'estat de la qüestió. La solució només arribarà amb la convicció que és més important l'actitud conscient i decidida d'un poble que l'habilitat negociadora dels seus governants. També quan es tracta de la butxaca (especialment quan es tracta de la butxaca) les conselleries importants no són les d'Economia, sinó les que tenen relació amb la nostra identitat. La llengua, la cultura, l'educació, són més importants, davant Madrid, que la tècnica pressupostària. Cada vegada que renegam de les nostres tradicions i alabam les gràcies de la Feria de Abril, deixam amb el cul enlaire el govern que ha de plantar cara a Madrid. Cada vegada que aplaudim els gols del Reial Madrid o de la selecció espanyola deixam sense arguments aquells que negocien el reton dels nostres duros. La depredació econòmica no es produeix més que quan hi ha dominació colonial, i el domini colonial només s'aguanta per la dependència cultural. En el nostre cas, la requisa dels nostres imposts té igualment aquesta doble cara: la voracitat de Madrid, però també la nostra misèria nacional. El problema és que per als nous consellers tot encara és de color de rosa, i no crec que cap partit dels que integren el govern vegi les coses com jo: per això han guanyat les eleccions. Tenen el govern i no se'n saben avenir. No sé si arribaran mai a tenir la voluntat de capgirar la situació.