La desaparició de Hassan II és motiu de preocupació per a bona part dels governs europeus i, de manera especial per al de l'Estat espanyol. Mai no se sap què pot passar a un país com el Marroc, que per a molts observadors és un veritable polvorí. Formalment és una democràcia, encara que tothom sap que el control exercit per la monarquia encarnada per l'ara desaparegut rei és, en realitat, una formidable autocràcia conduïda amb mà de ferro. A més, la seva situació geogràfica converteix la incògnita marroquina en encara més perillosa. A l'est es troba Algèria, encara immersa en una larvada guerra civil sota la influència de l'integrisme islàmic. Al sud, el problema del Sàhara encara és viu, i al nord es troba l'envejada Comunitat Europea i un flux migratori que no es pot evitar de cap de les maneres. En aquestes circumstàncies, tant Brussel·les com Madrid estan molt interessades a facilitar un accés dolç a la trona dels successor de Hassan, el seu fill Sidi Mohamed, perquè tot el que es mogui al Marroc podria tenir repercussions gravíssimes a l'entorn geopolític. A les portes del segle XXI les grans potències volen estabilitat pertot arreu, i això és un actiu molt important en mans de la monarquia alahuita. Però res no es pot deixar a l'atzar. Al Marroc, avantguarda del tercer món al costat de les fronteres d'Europa, hi ha misèria, i aquest és el pitjor auguri amb vista a l'entrada en el nou segle. Resta molt encara per l'equilibri mundial mentre la mort d'un rei sigui motiu de tensió i preocupació.