Molts hem vist amb esperança la constitució d'una majoria
inèdita per formar el Govern balear. Ser d'esquerres, en
definitiva, vol dir això: confiar en la bondat de la naturalesa
humana i creure-la capaç de canvis per a bé, just el contrari
d'allò que pensen els conservadors.
L'esperança, però, no ha estat l'única sensació que ha provocat
l'escenificació del Pacte de Progrés. Les referències als derrotats
i represaliats del 36 han estat emocionants, però no estic gaire
segur del seu encert. Com ha dit fa poc Llorenç Capellà, del 36
encara se'n parla en present. I per això no hauria estat sobrer que
els protagonistes introduïssin alguna cautela a l'hora de
presentar-se com a hereus d'aquells homes i dones tan dignes i tan
perseguits: si no estan a la seva alçada (i no hi estaran) poden
esquitxar de descrèdit una generació que es va guanyar, amb
l'honradesa, el sacrifici i el martiri, un respecte sense reserves.
No es tracta d'amagar uns orígens d'infinita decència quan a
l'altre costat promocionen una Mercedes de la Merced que presumeix
descaradament de franquista. No: només es tracta de limitar la
referència a l'homenatge i la devoció. Que no arribi a l'herència,
almenys fins que, amb el seu comportament, el nou govern es guanyi
aquest títol. I és que no hi ha un buit entre Julián Besteiro i
Francesc Antich. Entre el 36 i el 99 hi ha hagut una matisació en
la imatge que molts teníem del PSOE: Felipe González, el
GAL, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, la LOAPA, la connivència amb
el general Armada, la imposició d'un Estatut i d'una reforma de de
l'Estatut miserables, la infradotació de les competències
transferides..., tot això és obra dels socialistes d'ara, i no dels
de la República. Ni tan sols la seva versió local, el PSIB, ens
arriba sense estrenar. Descomptant Calvià, que és un territori
foraster irrecuperable, gent del PSIB ha gestionat competències
importantíssimes des de les delegacions dels governs socialistes.
Recordant la política de la d'Educació, per exemple, no resulta
gaire pertinent l'evocació del 36: no s'hi va poder destriar mai el
foment del català ni la inspiració de Ferrer Guàrdia o de Giner de
los Ríos. Ni tan sols la d'Andreu Crespí Salom. Els tests no sempre
s'assemblen a les olles, i aquesta és una reserva que haurien
d'haver expressat aquells que s'apropiaren de la memòria
republicana per tal de dignificar la cerimònia del 18 de juliol
d'enguany.
Tant de bo que les boires que han entelat en algun moment la
trajectòria de tots els partits del nou govern no reapareguin i la
seva actuació ens faci oblidar passades impostures i mesquineses.
Tant de bo que no facin quedar malament aquells que proclamen com
els seus antecessors. Tant de bo que converteixin en gratuïtes
totes les malfiances presents.
L'experiència, aquest trist privilegi de l'edat provecta, ens
pot induir a l'escepticisme, però la carn és feble i aquesta vegada
ha de guanyar l'esperança. Esperem amb il·lusió.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.