Molts hem vist amb esperança la constitució d'una majoria inèdita per formar el Govern balear. Ser d'esquerres, en definitiva, vol dir això: confiar en la bondat de la naturalesa humana i creure-la capaç de canvis per a bé, just el contrari d'allò que pensen els conservadors.
L'esperança, però, no ha estat l'única sensació que ha provocat l'escenificació del Pacte de Progrés. Les referències als derrotats i represaliats del 36 han estat emocionants, però no estic gaire segur del seu encert. Com ha dit fa poc Llorenç Capellà, del 36 encara se'n parla en present. I per això no hauria estat sobrer que els protagonistes introduïssin alguna cautela a l'hora de presentar-se com a hereus d'aquells homes i dones tan dignes i tan perseguits: si no estan a la seva alçada (i no hi estaran) poden esquitxar de descrèdit una generació que es va guanyar, amb l'honradesa, el sacrifici i el martiri, un respecte sense reserves. No es tracta d'amagar uns orígens d'infinita decència quan a l'altre costat promocionen una Mercedes de la Merced que presumeix descaradament de franquista. No: només es tracta de limitar la referència a l'homenatge i la devoció. Que no arribi a l'herència, almenys fins que, amb el seu comportament, el nou govern es guanyi aquest títol. I és que no hi ha un buit entre Julián Besteiro i Francesc Antich. Entre el 36 i el 99 hi ha hagut una matisació en la imatge que molts teníem del PSOE: Felipe González, el GAL, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, la LOAPA, la connivència amb el general Armada, la imposició d'un Estatut i d'una reforma de de l'Estatut miserables, la infradotació de les competències transferides..., tot això és obra dels socialistes d'ara, i no dels de la República. Ni tan sols la seva versió local, el PSIB, ens arriba sense estrenar. Descomptant Calvià, que és un territori foraster irrecuperable, gent del PSIB ha gestionat competències importantíssimes des de les delegacions dels governs socialistes. Recordant la política de la d'Educació, per exemple, no resulta gaire pertinent l'evocació del 36: no s'hi va poder destriar mai el foment del català ni la inspiració de Ferrer Guàrdia o de Giner de los Ríos. Ni tan sols la d'Andreu Crespí Salom. Els tests no sempre s'assemblen a les olles, i aquesta és una reserva que haurien d'haver expressat aquells que s'apropiaren de la memòria republicana per tal de dignificar la cerimònia del 18 de juliol d'enguany.
Tant de bo que les boires que han entelat en algun moment la trajectòria de tots els partits del nou govern no reapareguin i la seva actuació ens faci oblidar passades impostures i mesquineses. Tant de bo que no facin quedar malament aquells que proclamen com els seus antecessors. Tant de bo que converteixin en gratuïtes totes les malfiances presents.
L'experiència, aquest trist privilegi de l'edat provecta, ens pot induir a l'escepticisme, però la carn és feble i aquesta vegada ha de guanyar l'esperança. Esperem amb il·lusió.
